El cas Treball enfronta de nou Pujol i Duran

Josep Antoni Duran Lleida i Jordi Pujol sempre han mantingut una relació política que ha oscil·lat entre l’amor i l’odi. Necessitats l’un de l’altre, les coses entre els dos dirigents d’UDC i CDC es van deteriorar molt en l’última etapa de governs convergents, època en què Pujol va designar successor Artur Mas en lloc de Duran. La darrera crisi entre el president d’UDC i Pujol va complicar molt les coses a CiU al llarg de la campanya pel referèndum de l’Estatut.

Duran va obrir la caixa dels trons fa dos mesos i mig en una conferència que va pronunciar al Teatre Nacional, a Barcelona, amb motiu del 75è. aniversari d’UDC. Sense citar CDC, el líder democristià va denunciar que Unió va ser “objecte” d’una campanya “profunda i intencionada” amb els casos Treball i Turisme. Amb les seves paraules, Duran donava a entendre que CDC havia aprofitat la filtració a la premsa dels casos de corrupció que esquitxen UDC per apartar-lo de la carrera successòria de Jordi Pujol. L’endemà, a Catalunya Ràdio, va ser encara més clar: “Totes les forces polítiques van estar jugant amb aquest tema. Convergència també. A tots els anava bé que Unió tingués dificultats”.

Aquestes acusacions van irritar Pujol, que es va empipar encara més en veure, fa uns dies, la publicació de la conferència de Duran amb les acusacions cap a CDC incloses. Tan emprenyat estava l’expresident que ho va explicar en un acte de partit. I llavors Duran es va ofendre, i molt, i va exigir una disculpa.

Amb la intención de fer pal·lès el seu malestar, Josep Antoni Duran Lleida no va assistir el diumenge 11 de juny a l’acte de campanya que Jordi Pujol va protagonitzar a Taradell, després de pujar al Tagamanent. L’expresident es va haver d’empassar l’orgull i, per telèfon, va demanar disculpes a Duran i el va convèncer in extremis que acceptés participar en l’acte de tancament de campanya de CiU a Barcelona, al pavelló de la Vall d’Hebron.

Oficialment, Pujol i Duran han resolt les discrepàncies i, en els darrers actes de campanya es van encarregar d’escenificar davant les càmeres una suposada reconciliació. Internament, però, el ressentiment entre ambdós polítics es manté ben encès.

Josep Maria Cullell fa campanya a favor de Xavier Trias i en contra de David Madí

Josep Maria Cullell, l’home que fa uns anys estava cridat a ser el successor natural de Jordi Pujol però que va haver de deixar la política per un escàndol urbanístic a Sant Pere de Torelló, torna a la càrrega. Ho fa des de l’ombra, això sí, i ha vingut per ajudar al seu amic Xavier Trias, el candidat convergent a l’acaldia de Barcelona, i, de passada, venjar-se del seu gran enemic a convergència: David Madí, amb qui no es parla des de fa molt de temps.

Resulta que Cullell, segons ha pogut sabe lasantaespina, està fent una tournée per mitjans de comunicació catalans i s’està entrevistant amb una colla d’influents empresaris. Els demana que ajudin a Trias en la seva dura precampanya electoral. Cullell ha prèsa aquesta decisió després d’assabentar-se que el cervell mediàtic convergent, Madí, ha decidit abandonar l’alcaldable a la seva sort, negant-li el suport econòmic i logístic del partit a la seva campanya, que s’està fent sota mínims. La decisió de Madí ha deixat molt tocat a Trias, fins al punt que l’entorn del candidat admet amb la boca petita que l’home “està molt deprimit”. L’avançament de la campanya de les autonòmiques ha acabat d’enfonsar Trias, que dóna la batalla de Barcelona per perduda.

Mentrestant, i a esquenes de l’exconseller de Presidència, Madí ha fet un tracte amb els mitjans: A canvi de fer-se ressò de tot allò que faci i digui Artur Mas, no cal que es preocupin de Trias. De moment, els assessors de comunicació de l’alcaldable són els que estan patint els efectes de la maniobra Madí, ja que se les veuen magres per trobar forats en televisions, ràdios i diaris per al seu candidat (la desesperació és tal que fa unes setmanes a Trias no li va quedar més remei que anar al concurs de TV3 “Sis a traïció” per tenir els seus minuts de glòria).

Desesperat, el candidat va explicant als seus cercles més íntims que Madí l’ha convertit en “la torna de la sociovergència”. És a dir: L’estratega convergent calcula que Mas guanyarà les eleccions i que el PSC acceptarà entrar al Govern, a canvi, això sí, de garantir que Joan Clos seguirà sent l’alcalde. Olé!

Carod va punxar premeditadament al debat de TV3 per venjar-se de Puigcercós

Josep Lluís Carod-Rovira tenia molt clar quin havia de ser el seu paper al debat que TV3 va organitzar amb motiu del referèndum sobre l’Estatut. Anava a perdre per venjar-se de la ‘tràgala’ que unes setmanes abans li havia fet empassar el seu enemic número u a ERC, Joan Puigcercós. Carod, comenten els seus assessors off the record, “veu la batalla tan perduda que ja no li ve d’aquí”. Sap, expliquen les mateixes fonts, que el NO perdrà estrepitosament el 18-J i sap que té les coses molt difícils per continuar liderant el partit. La hipòtesi d’un congrés extraordinari que permeti renovar la direcció -és a dir, reforçar els sectors Puigcercós i Carretero- no està, ni molt menys, descartada. Carod sap que li volen fer el llit i, davant d’una audiència de més de mig milió de telespectadors, no va dubtar ni un segon a consumar la seva primera i petita venjança amb Puigcercós, amb càmeres al davant. Tu em vas fer empassar el NO i ara jo te’l faig empassar a tu, és el raonament que Carod va aplicar en la seva desastrosa cita a TV3.

L’equidistància d’ERC no deixa dormir a David Madí

David Madí, l’estratega electoral de CDC, està preocupat. El discurs de “l’equidistància” que pretesament ha recuperat Josep Lluís Carod-Rovira trasbalsa al responsable de comunicació de CDC, que no sap si el president d’ERC parla seriosament o juga a marejar la perdiu. La preocupació de Madí és tal, que al llarg dels darrers dies s’ha dedicat a trucar els periodistes que segueixen ERC per telèfon per preguntar-los la seva opinió: “Creus que això de l’equidistància és veritat o en Carod ja té clar que tornarà a reeditar el tripartit i parla de cara a la galeria?”. La pregunta, més o menys en aquests termes, la va adreçar a un redactor de política d’un centenari diari barceloní. Madí pateix perquè tem que ERC mantindrà l’aposta estratègica del Govern catalanista i d’esquerres. Si això es confirma, el somni madinià de fer president Artur Mas s’haurà esvaït per sempre.

La possible entrada de CiU al Govern central provoca una nova enganxada Mas-Duran

L’Artur Mas, fa unes setmanes, va estar un parell o tres de dies a Madrid per entrevistar-se amb empresaris i financers, entre ells els directius de Caja de Madrid. En una d’aquestes trobades, en Mas, va tenir una enganxada amb el seu soci de coalició i etern rival: Josep Antoni Duran Lleida. Duran es va manifestar partidari de donar un pas més per bloquejar i trencar el Govern de Catalunya anunciant públicament que CiU estava disposada, finalment, a entrar en l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero.

Duran s’aferrava a la tesi que el president socialista li havia garantit que si CiU es postulava com a partit de Govern a Madrid ell obtindria un ministeri. Molest pel discurs de Duran, en Mas el va tallar en sec: “Fins que CiU no aconsegueixi la presidència a Catalunya, res d’entrar en un Govern a Madrid”.

ERC intoxica la xarxa dient mentides sobre la plataforma “Estatut, Jo SÍ”

Hi ha nervis, a Esquerra, molts nervis. A can republicà han tocat a sometent davant les perspectives que s’obren en vista al referèndum del 18 de juny. Tenen tanta por de quedar en la més absoluta evidència, que han enfilat el camí de la intoxicació i la mentida. Valents com són, els dirigents d’ERC no donen per res la cara i en canvi sí han donat instruccions a la seva ‘brunete’ internàutica perquè calumniï i menteixi a tot drap.

La prova la tenim en uns rumors que un blog molt afí a la causa esquerranosa fa circular sobre Agustí Colomines, un dels caps visibles de la potent plataforma cívica “Estatut, Jo SÍ”, que compta amb l’adhesió de centenars de persones rellevants de la societat catalana, i que es caracteritza per la seva diversitat i transversalitat. A Joan Puigcercós, la presentació de la plataforma li va provocar malsons i ja ha donat instruccions d’atacar-la sense pietat i de totes les formes possibles. Per exemple, fent circular per Internet i venent com a pròpia una notícia ja publicada per Vilaweb dies abans que explicava que la web d’“Estatut, Jo SÍ” s’allotja al servidor de Lavínia, l’empresa que gestiona la pàgina del PSC.

També, des d’aquest blog pro-Esquerra (que escriu les notícies al dictat de Joan Puigcercós) s’ha acusat Colomines d’aspirar a la presidència d’Òmnium Cultural. Per assolir aquest objectiu, segons la ‘brunete’ d’ERC, Colomines s’hauria ‘venut’ al PSC oferint-se a encapçalar la plataforma Estatut, Jo SÍ. Fals. Simplement, Agustí Colomines no és soci d’Òmnium Cultural, de manera que té ZERO opcions de ser-ne el president. Intoxicació, intoxicació i més intoxicació. A ERC se’ls han posat els pèls de punta en conèixer els resultats de l’enquesta que afirma que una majoria dels socis d’Òmnium Cultural està a favor del SÍ.

Còctel (molotov) de precampanya: Querelles al PSC, canvis de lemes a ERC, pífies a CiU i odi al PP

Oficialment, la campanya pel referèndum de l’Estatut encara no ha començat, però les maquinàries dels partits, dels partidaris del SÍ i del NO, funcionen a ple rendiment. Els analistes polítics, però, han assistit, alguns amb sorpresa, a un inici de precampanya força accidentat. Al carrer Nicaragua, per exemple, els han plogut querelles del PP pel seu lema guerrillero: “El PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya”. El plet, que va anunciar un indignadíssim Ángel Acebes, ha recaigut sobre el secretari d’Organització socialista, José Zaragoza, en la seva condició de responsable de la campanya.

El PP, que s’ha posat la pell de xai en aquesta polèmica, continua comportant-se, però, com el llop polític a què ens té acostumats des que José María Aznar va obtenir majoria absoluta. I mentre es lamenta de les bofetades que els dediquen els socialistes, a Espanya segueixen fent de les seves. Els reis de la mala llet són les Nuevas Generaciones de Castilla y León, que acaben d’engegar una campanya que porta per lema “El Estatut te discrimina por hablar en castellano”, i on hi apareix la foto d’un jove amb cara de circumstàncies a qui li pregunten, en català: “Ho entens?” (a sota d’aquesta frase hi ha la traducció al castellà “¿Lo entiendes?”. Entre algunes de les afirmacions que es fan en aquesta campanya hi figura la següent: “Si no entiendes catalán no podrás opositar a ningún empleo público en Cataluña”. I més avall es diu: “No entendemos por qué tienes que ser un ciudadano de segunda. ¿Y tú?”.

En paral·lel, els cachorros del PP castellano-lleonesos, han engegat una campanya que res té a veure amb l’Estatut però que ha fet emprenyar molt al PSOE. En la campanya hi apareix un noi -amb una rosa a la mà, en una clara referència la icona socialista per excel·lència- que agafa una noia per l’esquena, en posició clarament dominant, tapant-li els ulls amb el braç. Al costat, la mateixa parella es fon en una abraçada molt més carinyosa. Amb aquesta campanya, que han hagut de retirar després de la denúncia del PSOE a l’Observatori de Violència de Gènere, les Nuevas Generaciones pretenien captar afiliats, i molt especialment afiliades, venent la moto que a la pedrera del PP no existeix cap tipus de discriminació per raó de gènere.

CiU s’enfronta a una multa de 600.000 euros

Tornem a Catalunya. Un altre damnificat dels accidentats prolegòmens de la campanya per l’Estatut és ERC, que, després de les advertències del cantautor valencià Raimon, va haver de retirar el lema de campanya que inicilament tenia pensat: “Diguem NO” (una paràfrasi de la que és, segurament, la cançó més coneguda del cantant de Xàtiva). Raimon, a través d’intermediaris, va advertir la direcció d’ERC que si utilitzaven la lletra de la seva cançó com a eslògan sortiria públicament a defensar un SÍ rotund a l’Estatut. I els republicans es van espantar.

I, en la línia d’ERC, a CiU tampoc no s’han escapat d’espifiar-la: Resulta que per il·lustrar la seva campanya, que porta per lema “1979 o futur?”, han triat, entre d’altres imatges, la dels antics bitllets de 100 pessetes (sí, aquell on hi apareixia la imatge de Manuel de Falla). Però David Madí, responsable de la campanya -encarregada a les agències Tiempo BBDO i Altraforma-, no va demanar permís al Banc d’Espanya i això li pot costar al partit 600.000 euros.

Madí tem represàlies de Jaime Caruana

La llei 13/1994 d’1 de juny, prohibeix fer ús de bitllets “que tinguin o hagin tingut” curs legal en campanyes publicitàries. Fonts de CDC han expressat el seu temor que la tendència política del governador del Banc d’Espanya, Jaime Caruana, es tradueixi en un excés de zel per part de l’organisme per fer que es castigui CiU. Recordem que Caruana, un home que va col·locar José María Aznar i que s’ha manifestat en més d’una ocasió en contra del nou Estatut de Catalunya. En Madí ja tremola.

Duran se surt amb la seva i evita que la foto d’Artur Mas sigui la imatge de la campanya per l’Estatut

Josep Antoni Duran Lleida és molt Josep Antoni Duran Lleida i, una vegada més, s’ha sortit amb la seva. Aquests dies, el president del Comitè de Govern d’UDC, ha mantingut un pols amb els estrategues de CDC -la lluita ha estat especialment acarnissada amb David Madí- per la campanya del referèndum sobre l’Estatut. En els plans inicials de Madí, l’Artur Mas era el protagonista de la campanya. El responsable de comunicació de CiU volia aprofitar el ressò del referèndum per promocionar la candidatura de Mas a les properes eleccions autonòmiques. Fonts de la federació nacionalista asseguren que fa unes setmanes tot estava a punt perquè la cara de Mas fos “la cara del SÍ convergent a l’Estatut”.

Però Madí, una vegada més, havia menystingut la capacitat de reacció de Duran Lleida, que s’havia assabentat de les intencions del portaveu de CDC per altres canals. Molt enrabiat, Duran va exigir a Madí que canviés la filosofia de la campanya, i el resultat el vam poder conèixer dimarts: Un lema poc atractiu, “1979 o futur?”, més propi d’anuncis de torrons (recordem l'entranyable espot de “1880, el turrón más caro del mundo”); fotografies on hi apareixen Seat 600, un telèfon, una màquina d’escriure; colors apagats... A Mas i a Duran se’ls va veure poc entusiasmats en la presentació de la campanya. I també se’ls veia distants, mantenint la fredor que últimament es dispensen.

Abans d'optar per les fotografies del Seat 600, Madí va valorar la possibilitat de fer sortir a la foto a l'Artur Mas, en Xavier Trias i en Duran Lleida. Aquesta possibilitat no va convèncer ningú i finalment el portaveu de CDC va haver d'adoptar una solució de consens.

Duran exigeix ser coprotagonista de la campanya de CiU per l’Estatut, al costat de Mas

L’alarma s’ha disparat a UDC. L’entorn de Josep Antoni Duran Lleida ha descobert les (males) intencions del director de campanya de l’Estatut de CiU, David Madí, que inicialment tenia pensat convertir-la en una plataforma per rellançar Artur Mas com a candidat a les properes eleccions autonòmiques. Per això, Madí tenia al cap sembrar Catalunya de pancartes amb la fotografia de Mas, en solitari, demanant el SÍ en el referèndum.


Però, ai las!, l’estratagema de Madí ha arribat a orelles de Duran Lleida que ja ha fet saber a la direcció de CDC que per aquí no hi passa, que ell vol ser també la imatge de CiU en la campanya. Madí, que mantenia un secretisme absolut sobre la campanya, ha hagut de claudicar i acceptar que Duran Lleida surti també a la foto. Però el secretari d’Acció Electoral de CiU no vol que el líder d’UDC se surti completament amb la seva i ja se n’ha empescat una altra: Mas i Duran no sortiran sols a la foto. També hi haurà Xavier Trias. Veurem com acaba aquesta nova entrega del serial ‘Mas contra Duran’.

El cantant Raimon diu NO a Esquerra

A Josep Lluís Carod-Rovira se li va desconjuntar la cara quan els seus col·laboradors li van comunicar la notícia. Resulta que el cantautor valencià Raimon els ha aixafat -mai millor dit- la guitarra del referèndum. En vàries ocasions els dirigents republicans han parafrasejat Raimon pronunciant un “Diguem NO” a l’Estatut que, segons apuntaven Carod, Vendrell i companyia, podia ser el millor eslògan per a la campanya. Això no va agradar gens al cantant que, molest per la utilització que feien els republicans de la lletra de la seva cançó, subtilment els va fer arribar el missatge que, si gosaven utilitzar el seu “Diguem NO” com a eslògan polític, immediatament després de la presentació de la campanya ell personalment faria una declaració pública en què defensaria sense embuts el SÍ al nou Estatut. La decisió de Raimon va arribar a la seu del carrer Villarroel a través d’intermediaris, amb gran discreció.

En Carod, expliquen fonts d’Esquerra, es va quedar glaçat. El resultat de tot això: Esquerra ha hagut canviar d’estratègia i no farà servir el “Diguem NO”. Curiosament, ahir, el president d’ERC va explicar als mitjans de comunicació que el partit havia decidit passar-se a l’eslògan “Ara no toca”, amb l’excusa que no volen coincidir amb el PP (“Digues NO”). “Al vent, la cara al vent,...”.

CDC, emprenyada amb “El Segre” per la publicació d’una entrevista a Duran Lleida

Nou capítol de les picabaralles entre Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida. Aquesta vegada, la disputa l’ha provocada la publicació d’una entrevista amb el líder d’UDC al diari lleidatà “Segre”. Resulta que el rotatiu tenia previst treure diumenge tres entrevistes a tres líders polítics catalans, arran dels canvis que hi ha hagut al Govern després de la sortida d’ERC: el president dels republicans, Josep Lluís Carod-Rovira, la consellera d’Interior, Montserrat Tura, i el president de CiU, Artur Mas. Aquesta era la previsió inicial, però, oh sorpresa!, diumenge “Segre” publicava, just a sota de l’entrevista d’Artur Mas, una altra entrevista amb Duran Lleida.

Lasantaespina ha pogut saber que els assessors de comunicació del líder d’UDC van agafar urgentment el telèfon quan la seva gent de Lleida els va informar de les intencions de “Segre”, el diari més llegit a les Terres de Ponent. Fonts properes a Duran ens han explicat que aquest va agafar un cabreig de proporcions inimaginables quan va saber que el diari de casa seva -recordem que Duran Lleida és de la Franja- havia escollit Artur Mas per valorar la situació política catalana i no a ell. Telèfon en mà, relaten les mateixes fonts, Duran va parlar amb el director executiu de “Segre”, Juan Cal, per llegir-li la cartilla. Cal va prendre bona nota del llistat de greuges que li va dictar Duran Lleida i el resultat va ser el que avançàvem unes ratlles més amunt: En Mas, que tenia reservada la pàgina 24, va haver de compartir-la amb en Duran. A en Carod i la Tura, en canvi, el periòdic els va concedir una pàgina sencera.

I si el divendres, quan se’n van assabentar, van ser els assessors de comunicació de Duran els que es van enfadar, diumenge, quan van veure el diari, els que es van emprenyar com mones van ser els responsables de premsa de l’Artur Mas, que no perdonen a Duran que hagués près protagonisme al seu cap. La lluita continua.

Un directiu de l’Espanyol pagava 36 milions de pessetes l’any a un alt dirigent de CiU a Girona

Ramon Ramos (CiU), regidor a l’oposició de l’Ajuntament de Blanes (La Selva) i director del Patronat de Turisme-Girona Costa Brava, va sorprendre a tothom quan, poc després de perdre les eleccions municipals, el maig del 2003, va anunciar que fitxava per la immobiliaria Tarradellas, una empresa que presideix Sebastián Javier, des de fa unes setmanes nou directiu del RCE Espanyol, i que des que va ser creada, ara fa nou anys, ha experimentat un creixement espectacular.

Ramos, consultor immobiliari amb experiència, va haver de suportar les crítiques dels adversaris polítics i de la premsa local, que no li perdonaven que acumulés càrrecs, de regidor i de director del Patronat, mentre es llançava als braços del voraç i lucratiu sector de la construcció. Potser els 36 milions de les antigues pessetes que, a l’any, li pagava Javier, van ser un incentiu prou fort com pequè Ramos aguantés estoicament els retrets. Sí : 36 milions de pessetes ! A aquesta suma, se li ha d’afegir els prop de 3.000 euros mensuals (uns 6 milions de pessetes bruts al cap de l’any) que percep com a responsable del Patronat de Turisme, més el que cobra de regidor.

Fa uns mesos, Ramos va dir que plegava de la immobiliària Tarradellas argumentant que la seva condició de portaveu municipal de CiU obstaculitzava els projectes de l’empresa a Blanes, ja que l’equip de Govern es dedicava sistemàticament a denegar els permisos a la firma de Sebastián Javier. L’Ajuntament va desmentir aquesta teoria. Ramos, que el passat mandat va ser alcalde amb el suport d’ERC, ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, una decisió que equival a l’anunci del final de la seva carrera política.
Abans de les municipals del 2003, Ramon Ramos, home fort de CiU a la Selva i amic íntim de Felip Puig, aspirava a ser president de la Diputació i, per què no, arribar al Palau de la Generalitat, com a conseller, algun dia. Ramos ha passat del tot, al res.

Duran pressiona un imputat en el 'cas Pallerols' perquè carregui el mort i exculpi la cúpula del partit

Víctor Manuel Lorenzo Acuña, un dels principals imputats en el ‘cas Pallerols’, darrera del qual s’hi amaga la trama corrupta que va teixir la gent d’UDC per desviar fons del Departament de Treball, ha conegut la cara més fosca de Josep Antoni Duran Lleida. Dimarts passat, Lorenzo Acuña -condemnat a tres anys de presó per l’altre cas que esquitxa Unió, el ‘cas Turisme’- ratificava davant del jutge la confessió per escrit que el març passat havia fet arribar al Tribunal, i a través de la qual assumia tota la responsabilitat de l’afer Pallerols. Acuña reconeixia que ell era l’únic responsable de l’elaboració de vuit estudis fraudulents, plagiats, elaborats per al Departament de Treball. Tot i conèixer personalment alts càrrecs del Departament, Acuña va dir que aquests no en sabien res de les irregularitats que s’hi cometien.

Aquesta és la versió oficial, però lasantaespina, després de consultar diverses fonts properes a UDC, ha pogut conèixer la veritat: Sí, Lorenzo Acuña està embolicat fins a les celles en el ‘cas Pallerols’, però sembla ser que no n’era el principal responsable. Resulta que pocs dies abans de redactar la famosa confessió per escrit, Lorenzo Acuña va rebre una oportuna trucada del ‘gran jefe’, Josep Antoni Duran Lleida. Subtilment va recomanar a Acuña que acceptés ser el cap de turc del ‘cas Pallerols’ i així s’evitaria problemes, i al mateix temps li faria un gran favor al partit. Li va dir que no es preocupés, que no el deixarien penjat (promesa, per cert, que també va fer al desaparegut Joan Cogul, el principal imputat en el ‘cas Turisme’ que va acabar suïcidant-se a Les Filipines). Després de parlar amb Duran, el principal imputat en el ‘cas Pallerols’ va redactar la confessió -persones vinculades a UDC diuen que els advocats del partit fins i tot li van donar un cop de mà-. I, després ja sabem com acaba la història.

De la seva banda, i malgrat que la confessió de Víctor Manuel Lorenzo Acuña podria fer pensar que el ‘cas Pallerols’ està tancat, sembla ser que tan el Departament de Treball com la resta de partits no volen que aquest afer entri en via morta. De cara a les properes eleccions autonòmiques, una revifalla de les corrupteles que envolten Duran Lleida pot resultar interessant per als seus rivals, entre els quals també s’hi compta la gent de CDC. Més d’un dirigent convergent espera l’ocasió per clavar-li l’estocada definitiva al capo d’Unió.

Piqué-Federico Jiménez Losantos: Torna l’amor

Finalment Josep Piqué s’ha arrencat la màscara, s’ha tret el vestit de camuflatge. El gir catalanista del PPC ja és història: Piqué ha fet les paus amb Federico Jiménez Losantos, la veu de la dreta espanyolista més recalcitrant, el flagell dels catalans, el conspirador radiofònic contra Catalunya. L’amic d’Aznar. Avui, a primera hora del matí, Jiménez Losantos ha entrevistat Piqué; després d’escoltar durant mesos les crítiques ferotges que el locutor ha pronunciat contra el president del PPC, els oients de l’ínclita emissora episcopal es devien quedar amb un pam de nas mentre sentien els elogis, brometes i picades d’ullet que la fera hertziana Jiménez Losantos i el llop amb pell d’ovella Josep Piqué es dedicaven per antena.

Ni una sola pregunta compromesa, ni un sol retret de Losantos a Piqué per haver dissentit de la línia oficial del PP. I entre tantes dosis de bon rotllo, uns ‘enamorats’ Losantos i Piqué es van atrevir, fins i tot, a dissenyar l’alineació del “dream team” (Losantos dixit) del PP: Mariano Rajoy, Ángel Acebes i Eduardo Zaplana estarien en l’equip titular, on també hi hauria Pío García-Escudero, segons van acordar els dos amics.

Amb una rapidesa sorprenent Piqué ha oblidat que va demanar el relleu d’Acebes i Zaplana al capdavant del PP. Tampoc no recorda que va rebre un duríssim correctiu després de dir que l’acord de finançament assolit per socialistes i CiU, en el projecte de nou Estatut, era raonable. Va estar a punt de dimitir i només es va aturar quan Mariano Rajoy el va amenaçant-lo d’airejar tota la brutícia que envolta el cas Ercros, una trama que esquitxa Josep Piqué i que no s’ha investigat mai perquè els populars han boicotejat qualsevol intent de crear una comissió que investigués la privatització de la química. Qui sap si en el “dream team” popular Josep Piqué hi té reservat un lloc. Ni que sigui a la banqueta. Ni que sigui com a massatgista.

Les males relacions entre UDC i CDC : El cas de Girona, una comèdia de gàngsters o una operació de màrqueting polític?

El serial que protagonitzen CDC i UDC a Girona arran de la confecció de la candidatura que presentaran a les properes municipals no té precedents. Durant mesos, els capitosts dels dos partits es van tirar el plats pel cap per decidir qui seria el candidat a disputar l’alcaldia a la socialista Anna Pagans. Finalment, van acordar que ocuparia la primera plaça de la llista l’independent Carles Mascort, advocat de professió, a proposta de CDC. El democratacristià Jordi Fàbrega, empresari de jardineria, va ser designat número dos. Inicialment, la cosa va adquirir el to d’una comèdia; però s’ha anat complicant i ha acabat amb amenaces de mort.

La convivència entre el “tàndem” de CiU no ha estat fàcil. Atònits, els militants i simpatitzants de CDC i UDC han vist a Mascort i Fàbrega barallar-se com nens petits en públic. La més sonada, la va protagonitzar el democratacristià el passat 7 d’abril, minuts abans que l’Artur Mas pronunciés una conferència a Girona. Aquell dia, Jordi Fàbrega va agafar una emprenyada de tals dimensions que va plantar tot un president del seu partit. Se’n va anar a la brava, sense donar explicacions i traient foc pels queixals. El motiu d’aquest comportament gens educat va ser una qüestió protocolària: Resulta que al pobre Fàbrega, que es considera, tot i ser el número dos de la llista de CiU a Girona, tan candidat com Mascort, no tenia reservada una cadira a la primera fila de l’auditori. Allà hi havia asseguts, a banda d’Artur Mas, el vicesecretari general de CiU Felip Puig, el president de la Intercomarcal d’UDC, Joan Giraut, el candidat Carles Mascort i fins i tot el pare d’aquest. I el bo d’en Fàbrega si volia seguir la intervenció d’en Mas ho havia de fer des de la tercera filera. “Això era un acte de federació i els nostres acords diuen que en aquests actes els dos (Mascort i Fàbrega) han de ser iguals. Aquí el protocol ha maltractat Fàbrega”, explicava un dirigent d’UDC.

I de les baralles entre nens petits, aquest culebrot ha donat pas a una investigació policial per les pressumptes amenaces de mort que hauria rebut darrerament Carles Mascort. Resulta que des que va ser designat candidat, aquest advocat ha anat rebent anònims que, segons explica, contenen greus amenaces cap a la seva persona perquè abandoni la seva carrera política. Resulta que els Mossos d’Esquadra sospiten d’exclients del bufet de Mascort i no descarten que els anònims puguin provenir d’algú d’Unió que no hauria acceptat que CDC designés finalment el candidat a Girona (UDC reclamava encapçalar la llista després dels continuats fracassos dels candidats de CDC).

Davant les acusacions, UDC calla i, a l’espera que Mascort digui si plega o no -el candidat considera seriosament abandonar- ja torna a reclamar la potestat de poder decidir el candidat. En d’altres paraules, els democratacristians no es creuen “el cuento de les amenaces”, explica un destacat dirigent provincial d’UDC a lasantaespina. Alguns membres de la cúpula democratacristiana a Girona pensen que l’afer dels anònims és una maniobra de CDC per donar a conèixer Carles Mascort, un home amb certa presència en la vida social de la ciutat (per exemple, era el president de la Confraria de Jesús Crucificat, de la que en depenen els Manaies gironins), però un absolut desconegut en la vida política.

Dit en paraules del mateix dirigent d’UDC: “A CDC estan desesperats perquè es veuen venir una clatellada electoral sense precedents. Saben que no es poden permetre una derrota molt sonada perquè els del carrer Còrsega començarien a tallar caps, per això estan disposats a fe el que sigui. I jo només llanço una pregunta: Quantes vegades ha sortit a les portades dels diaris el nom de Mascort des que es va destapar l’afer de les amenaces de mort?”.

Carretero es prepara per disputar la secretaria general d’ERC a Puigcercós

La tercera via, a ERC, ja és una realitat i la divisió interna, al partit, creix. Després de ser cessat com a conseller de Governació, Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, ha començat a buscar suports en les bases del partit amb la vista posada en la creació d’una candidatura que disputaria la secretaria general a Joan Puigcercós, en el proper congrés. Puigcercós, fart de les amenaces de Carretero, va beneir la sortida de l’exalcalde de Puigcerdà del Govern.

El secretari general d’ERC no va perdonar a Carretero que l’amenacés, a través de les pàgines de “La Vanguardia” (19-03-06) de posar-li les bases en contra si la cúpula d’ERC acabava per donar suport a l’Estatut en el referèndum: “Encara no conec a cap militant que tingui dubtes. El 100% de la militància s’està pronunciant pel no i la història d’Esquerra demostra que els seus militants són molt aficionats a canviar els seus dirigents quan fan coses que no els agraden”, va dir Carretero. Dos mesos més tard, la seva sortida del Govern es feia efectiva. El rellevava un home de la més absoluta confiança de Puigcercós, Xavier Vendrell.

Ara, Joan Carretero, que va aprofitar la projecció mediàtica que dóna el càrrec de conseller per guanyar-se la confiança de molts militants d’ERC molestos amb Carod-Rovira i Puigcercós, abandera sense complexos el NO a l’Estatut. Sense anar més lluny, l’“Avui” publica el següent titular: “Carretero desafia la direcció d’ERC i crida les bases a demanar el no” (2-05-06). Fa uns dies, la regió de l’Alt Pirineu d’Esquerra, que presideix Jaume Bertran i sobre la qual Carretero exerceix una grandíssima influència, ja va fer públic el seu NO a l’Estatut. Des de llavors, els moviments del sector Carretero per guanyar suports entre les bases republicanes no han parat.

L’exconseller de Governació, expliquen fonts del partit, calcula que en el proper Congrés del partit Carod-Rovira hi arribarà molt debilitat després d’enfrontar-se amb les bases i intentar convèncer-les, en va, que la millor opció era dir SÍ a l’Estatut. Així mateix, Carretero sap que el descontent amb Carod es fa també extensible a Joan Puigcercós i per això ja ha decidit, des de l’ombra, disputar-li la secretaria general del partit. La destral de guerra ja ha estat desenterrada.

Portabella reuneix el grup municipal d’ERC amb urgència, absolutament descol•locat pels canvis en l’equip de Govern promogut per Clos

Amb un pam de nas. Jordi Portabella es va quedar de pedra davant la notícia que Joan Clos ampliava els canvis a l’equip de Govern de l’Ajuntament de Barcelona, després que Ferran Mascarell marxés cap al Departament de Cultura. Just després que l’alcalde comparegués davant dels mitjans per explicar la remodelació del cartipàs (dimarts passat), Portabella va reunir, amb caràcter d’urgència els seus regidors, expliquen fonts municipals.

Resulta que el tinent d’alcalde republicà té pànic que els canvis ideats per Clos -que compten amb el vist-i-plau de l’aparell del PSC- serveixin per consolidar la millora en les enquestes dels socialistes i, de passada, rebentin les aspiracions de Portabella, que ja desfullava la margarita per decidir si governava amb el PSC o amb CiU. “Tenia coll avall que disposaria de llibertat per pactar amb qui volgués, però ara ja no ho veu tant clar”, explica un col·laborador d’ERC.

El joc brut d’ERC i CiU

Al Parlament de Catalunya els dirigents d’ERC i CiU se citen per reunir-se i recuperar el feeling que, com a partits nacionalistes que són, tenien en temps de Pujol i Heribert Barrera. Feeling que els dirigents actuals de les dues forces gairebé no han experimentat mai, ja que han dedicat molt de temps a tirar-se els plats pel cap per demostrar qui és més bon catalanista. Darrerament hem sentit declaracions en públic de convergents i republicans que traspuaven un agradable aire conciliador. De sotamà, però, les amenaces i els xantatges estan a l’ordre del dia. Ens expliquem.

Lasantaespina ha pogut saber que darrerament ERC s’ha dedicat a amenaçar els capos de CiU. Tot va començar amb la sortida a la llum pública de l’escàndol de la “carta financera” que el conseller de Governació i encara secretari d’Organització republicà, Xavier Vendrell, va enviar a personal de la Generalitat, emplaçant-lo a destinar una part del sou a finançar el partit, en fos militant o no. Destapat l’escàndol, al flagell convergent del Govern, en Felip Puig, li va faltar temps per exigir una comissió investigadora independent que depurés les responsabilitats del cas.

De seguida a en Vendrell li van tremolar les mans (“netes”). Una comissió d’investigació podria acabar amb la seva carrera política si acabés demostrant que es van cometre irregularitats en l’enviament de la “carta financera”, de manera que el braç executor de l’aparell republicà va optar per una defensa basada en un atac aferrissat. El missatge que va fer arribar Vendrell a CiU va ser el següent: ERC té informació “molt compromesa” contra la federació nacionalista obtinguda a través dels departaments de Turisme -conselleria que dirigeix Josep Huguet i que va ser esquitxada per un cas de presumpte finançament irregular d’UDC-; i Benestar Social -controlat per Anna Simó-, departament del qual depenia l’empresa pública Adigsa -ara ha passat a Medi Ambient- que els governs de CiU haurien utilitzat per desviar fons al partit.

Resulta que els casos Turisme i Adigsa apunten directament cap a Josep Antoni Duran Lleida i Felip Puig (a qui es vincula amb una trama de cobrament de comissions il·legals per finançar CiU), respectivament. ERC ha estat molt clara amb CiU, avisant als convergents que si fan sang amb el cas de la “carta financera” saltaran a la jugular de Duran Lleida i, molt especialment, de Felip Puig. Casualitats de la vida, Puig, portaveu parlamentari de CiU, és a qui li correspon demanar la comissió d’investigació sobre les cartes d’ERC, si Convergència acaba fent-ho.

Mas es compromet amb Puigcercós a evitar que Vendrell sigui investigat

Tot aquest panorama confirma que CiU i ERC posseeixen, cadascuna, una col·lecció de cromos que no els convé intercanviar. I d’això en van parlar fa unes setmanes, a l’hotel Arts, Artur Mas i Joan Puigcercós, que van esmorzar junts per escenificar un acostament de posicions entre els dos partits. El secretari general d’Esquerra li va dir al president de CiU que encara no tenien decidit amb qui pactaran després de les properes eleccions autonòmiques. A continuació, Puigcercós va demanar a Mas que evités la creació d’una comissió d’investigació sobre l’afer Vendrell. El dirigent de CiU va prometre a Puigcercós que tal comissió no es crearia.

Les diferències personals entre Mas i Duran bloquegen la Comissió Executiva de CiU

Les relacions entre el líder de CDC, Artur Mas, i el d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida passen per un moment crític. El divorci entre aquests dos polítics, rivals declarats des de fa uns anys, des que Jordi Pujol va obrir la porta a la seva successió, mai no havia estat tan a prop. Tan malament van les coses a la federació de CiU, que des del 20 de gener, la vigília del famós pacte Mas-Zapatero, no es reuneix la Comissió Executiva Nacional (CEN). Segons els estatuts del partit, la CEN “s’ha de reunir, com a mínim, un cop cada mes i sempre que la convoqui el president (Artur Mas) o el secretari general (Josep Antoni Duran Lleida)”.

Lluny de calmar-se, les aigües a CiU, es remouen una mica més cada dia que passa. L’última sacsejada la va donar el portaveu parlamentari Felip Puig, que en una entrevista al diari “Avui”, dissabte passat, posava ‘a caldo’ el seu etern enemic, Josep Antoni Duran Lleida. Puig va acusar Duran de voler “entregar ministres gratuïtament” a Zapatero, i va admetre que “en els darrers mesos els ànims (a CiU) han estat més exaltats i a CDC no s’acaba d’entendre la sensibilitat que ha despertat la fotografia Mas-Zapatero”. A continuació disparava contra Duran: “No va ser aquesta la reacció nostra a les fotografies Duran-Aznar durant la segona meitat dels anys noranta a la Vall d’Aran o a la Costa Brava”.

L’endemà, a les mateixes pàgines de l’“Avui”, el lacai de Duran Lleida, Josep Sánchez Llibre, responia Puig qualificant-lo de “personatge que sempre ha volgut dinamitar la federació i ha intentat sempre fer desaparèixer Unió i el seu líder”.

No oblidem, tampoc, que fa unes setmanes, Josep Antoni Duran Lleida va acusar CDC, el partit ‘germà’ d’Unió, d’utilitzar els casos de corrupció que envolten la formació democristiana -Pallerols i Turisme- per desgastar-lo políticament. De bon rotllo.

L’escàndol de la carta financera d’ERC va néixer a Joventut

La secretaria de Joventut, controlada per ERC des de la Conselleria Primera, va ser l’epicentre de l’escàndol provocat per l’enviament de la carta financera d’ERC a funcionaris de la Generalitat no militants del partit. Un jove que feia anys que treballava allà va ser ascendit, però l’alegria que provoca una millora de feina i sou li va durar ben poc, ja que un diligent secretari d’Organització d’ERC i alhora secretari general del Conseller Primer, Xavier Vendrell, va fer-li arribar la carta financera en què reclamava al treballador que donés un part del sou a ERC. El jove s'hi va negar i van arribar les pressions de la direcció republicana. Però Vendrell no va comptar amb un petit detall: Que el jove és fill d’un advocat del col·lectiu Ronda, que ràpidament es va posar mans a l’obra per tramitar la denúncia corresponent i filtrar la informació a la premsa.

Zaragoza (PSC) pacta amb Antillach el futur del Col·legi de Periodistes

José Zaragoza, secretari d’Organització del PSC, va dinar ahir amb Pilar Antillach, candidata al deganat del Col·legi de Periodistes de Catalunya -càrrec al que també aspira Josep Maria Huertas Clavería- al conegut restaurant japonès Shibui, ubicat al carrer Comte Urgell de Barcelona, justa davant de la seu del Partit Popular.

La trobada de Zaragoza amb Antillach no admet altra interpretació que un intent desesperat de l’aparell socialista per garantir-se capacitat d’influència sobre la que serà, amb tota probabilitat, la nova junta del Col·legi. Al carrer Nicaragua es va viure amb molta preocupació la desfeta de l'equip que encapçalava Sebastià Serrano (defensor del lector d'"El País"), que quinze dies després de ser escollit degà va dimitir argumentant fortes discrepàncies amb Antillach, precisament (això va passar a finals de desembre del 2005).

La dimissió de Serrano va tirar per terra els plans inicials del PSC per controlar el Col·legi i per això Zaragoza ha intensificat els contactes amb Antillach, periodista de TV3, després de veure que cap candidatura pro-socialista acabarà presentant-se a les eleccions. El secretari d'Organització, lluny de quedar-se plegat de braços, pretén no deixar cap forat fora de l'abast del llarg braç de l’aparell del partit.

Lasantaespina ha confirmat que la trobada al Shibui va ser positiva per a l’hipercontrolador dirigent del PSC. Alguns testimonis expliquen que tan José Zaragoza com Pilar Antillach semblaven molt satisfets després del dinar, cosa que fa pensar que van arribar a algun tipus d’acord.

La directiva d’Endesa Carmen de Azua utilitza la revista “Tiempo”, on hi col·labora el seu marit, per presentar Manuel Pizarro com “un heroi”

Els tentacles d’Endesa són molt llargs. Recentment, la revista “Tiempo” (Grupo Zeta) publicava un article del col·laborador Jesús Rivasés, en què parlava del president de l’elèctrica, el totpoderós Manuel Pizarro. En paraules de Rivasés, Pizarro és “un heroi per a molts” i el contraposava amb el ministre d’Indústria, José Montilla, a qui no estalviava crítiques. El periodista, exdirector de “Tiempo”, presentava l’article com una anàlisi objectiva de la situació creada arran de l’OPA de Gas Natural. Fals. Llegint entre línies -l’article en tenia unes 80- s’hi podia observar la mà de Carmen de Azua, directiva d’Endesa molt pròxima a Manuel Pizarro, responsable de la política de comunicació de la companyia. Casualitats de la vida, De Azua és la dona de Jesús Rivasés. Petit detall a tenir en compte.

Bargalló i Vendrell s'imposen a Nadal i Castells i acaben portant els polèmics informes de CiU a la Fiscalia

El conseller primer, Josep Bargalló, i el seu secretari general, Xavier Vendrell, han guanyat el dur pols intern que aquests dies han mantingut amb dos consellers socialistes i pesos pesants del Govern, Joaquim Nadal, titular de Política Territorial i portaveu, i Antoni Castells, d'Economia. El motiu de l'enfrontament: La decisió de traslladar a la Fiscalia les presumptes irregularitats comeses pels governs convergents en l'elaboració d'una sèrie d'informes partidistes que haurien estat pagats amb diners públics.

La discussió, al si del Govern, ha estat molt forta aquests dies. Nadal i Castells eren partidaris de no acudir a la Justícia per la polèmica dels informes, però Vendrell i Bargalló van insistir una i altra vegada que calia fer-ho. El tour de force entre els dos consellers socialistes i els dos dirigents d'ERC va adquirir un to dramàtic, expliquen fonts de la Conselleria Primera a lasantaespina. Per una banda, Bargalló els va dir que no perdonava a CiU que, unes setmanes enrera, airegés i fes sang amb el fet que la seva dona hagués participat en la redacció d'uns estudis encarregats pel govern tripartit.

De la seva banda, Xavier Vendrell està "encabronadíssim" -la paraulota la pronuncia un dels seus col·laboradors més directes- amb la cúpula de CiU després que la federació nacionalista no tanqués la porta a la creació d'una comissió d'investigació sobre l'espinós tema de la carta financera, que ha deixat el secretari general del Conseller Primer i secretari d'Organització d'ERC en una situació com a mínim compromesa.

Finalment, la set de venjança amb Convergència que tenien Bargalló i Vendrell s'ha acabat imposant a les poques ganes de portar CiU davant la Fiscalia que tenien Nada i Castells. Sens dubte ha estat una setmana molt complicada a Palau. Molt complicada.

Zarzalejos ("ABC"): “Ansón (l’exdirector de “La Razón”) se llevó un pastón para montar un diario y acabar con nosotros”

El director del diari “ABC”, José Antonio Zarzalejos, l’hi té jurada al que fins fa unes setmanes era el màxim responsable de la redacció de “La Razón”, Luis María Ansón. En petit comitè, Zarzalejos parla sense embuts d’Ansón: “Este tío se llevó un pastón de ‘ABC’ para montar un periódico (‘La Razón’) con el que pretendía acabar con nosotros”.

Ansón és un gran expert en el cobrament d’indemnitzacions milionàries de les empreses on ha treballat. A la que va percebre de l’“ABC” cal afegir-hi la que li ha de pagar l’editor de “La Razón”, José Manuel Lara Bosch, que podria rondar els 9 milions d’euros segons es comenta en cercles periodístics madrilenys. Amb aquests diners, Ansón ja sap que farà: Invertir-los en un nou projecte editorial consistent en el rellançament de la capçalera “La Nación”, que edita el grup Intereconomía de Julio Ariza, que passa per una delicada situació econòmica.

Es confirma el pacte de no agressió Madí-Vendrell: Els dos dirigents eludeixen un debat sobre finançament de partits polítics a BTV

Com avançava lasantaespina dilluns passat, el secretari d’Organització d’ERC, Xavier Vendrell, i el portaveu de CDC, David Madí, han signat un pacte de no agressió després dels enfrontaments oberts mantinguts als diaris, ràdios i televisions arran de la polèmica oberta per la carta financera d’ERC.

El pacte es va confirmar aquest dimarts, quan Madí i Vendrell van evitar veure’s les cares en un debat sobre el finançament dels partits organitzat pel periodista Josep Maria Balcells, al seu programa de BTV. Inicialment, segons ha pogut saber lasantaespina, tan Madí com Vendrell tenien previst assistir el debat, a petició de la productora, però van acabar no anant-hi.

ERC hi va enviar, finalment, el vicesecretari general d’Acció Electoral, Josep Vall, i CiU ningú. Sí que hi havia representants dels altres partits: PSC, ICV i PP. Balcells es va prendre la seva petita venjança personal amb els convergents i va ordenar a l’equip del seu programa l’emissió, en dos moments del debat, d’uns subtítols que deien: “CiU ha declinat assistir a aquest debat sobre el finançament dels partits polítics”.

David Madí i Xavier Vendrell van dinar dijous 30 d’abril, el dia de l’aprovació de l’Estatut, amb la intenció de millorar les relacions entre CiU i ERC. Aquesta trobada va servir, també, per preparar la reunió que van tenir a l’Hotel Arts de Barcelona els seus respectius caps, Artur Mas i Joan Puigcercós.

Mas i Puigcercós van esmorzar ahir. Era la segona trobada que mantenien els dos polítics després de la que van protagonitzar abans que es fes oficial el pacte Mas-Zapatero sobre l’Estatut. En aquella ocasió, Mas va clavar una punyalada política amb totes les de llei a Puigcercós, ja que, en contra del que havien pactat, va sortir sol a fer-se la foto amb Zapatero. A Puigcercós la traïció el va indignar i el bon rotllo entre nacionalistes i independentistes va caure a mínims històrics.

Ruiz-Gallardón : “Intereconomía és una empresa en fallida que subsisteix gràcies a Esperanza Aguirre”

Alberto Ruiz-Gallardón va fent amics a l’ala dura del PP. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a Julio Ariza, un exdiputat del PP al Parlament de Catalunya conegut per la seva condició de vidalquadrista convençut i que va ser apartat de la direcció del partit amb l’arribada de Piqué. Ariza és l’accionista majoritari de Radio Intereconomía, empresa que segons Ruiz-Gallardón “és a punt de fer fallida”. I acabaria tancant, assegura l’alcalde de Madrid, “si no fos perquè gent com Esperanza Aguirre els concedeix llicències de televisió digital terrestre per tal que puguin especular”. Ruiz-Gallardón va fer aquest comentari en presència de la presidenta de la Comunitat de Madrid, en un dinar que el diari “ABC” va organitzar fa unes setmanes amb motiu del premi Coche del Año, a la capital espanyola. Aguirre no va dir res, fent bona la dita del ‘quien calla, otorga’.

Madí i Vendrell dinen junts per enterrar la destral de guerra

Dimecres passat, a la nit, al programa de La Dos que dirigeix i presenta Joan Tapia, “Geometria variable”, David Madí, portaveu de CDC, i Xavier Vendrell, secretari d’Organització d’ERC, es tiraven els plats pel cap mentre discutien sobre el sistema de finançament d’Esquerra, que ha situat al partit republicà el centre de la polèmica al llarg de les darreres setmanes. Madí i Vendrell van mantenir un agre combat verbal i es van dir de tot. Joan Tapia va haver de posar pau en més d’una ocasió perquè la tensió que es respirava al plató era irrespirable.

Però lasantaespina ha pogut saber que la baralla Vendrell-Madí no va ser més que pur teatre perquè, hores després de la cita televisiva, els dos dirigents polítics van dinar junts en un restaurant de Barcelona per enterrar la destral de guerra. Van signar un pacte de no agressió mútua després d’unes setmanes difícils, sobretot per Vendrell, que ha hagut d’aguantar duríssims atacs de la cúpula de CiU arran de la publicació als diaris de l’escàndol de la carta financera d’ERC. ‘Tu no em toques a mi i jo no em fico amb tu’, van pactar Madí i Vendrell. Una primer prova de foc per al pacte de no agressió entre ambdós la tindrem demà mateix. En principi, si no hi ha canvis d’última hora, David Madí i Xavier Vendrell es tornaran a veure les cares demà, en un debat a BTV.

Xavier Martorell, l’home dels maletins a CiU, responsable de reforçar la seguretat de la federació

Xavier Martorell, exdirector de Seguretat Ciutadana amb Jordi Pujol, ha tornat a CiU per encarregar-se de la seguretat del partit. El pas de la federació nacionalista a l’oposició va comportar que el nucli dur convergent, que abans formava part del Govern perdés la protecció que els garantien els Mossos d’Esquadra que, entre altres coses, s’ocupaven de controlar totes les seves comunicacions.

Després d’experiències com la vigilància a què va ser sotmès Jordi Pujol a la dècada dels 90 per part dels serveis d’intel·ligència espanyols, a CiU són molt gelosos amb la seguretat i no volen sorpreses. La direcció vol tenir garantida l’absoluta confidencialitat en les seves comunicacions i d’aquí ve la contractació de Martorell, a qui se li ha encarregat reforçar les mesures de contraespionatge.

La història dels serveis de seguretat de CiU, però, és de color negre, molt negre. Xavier Martorell era conegut al partit com l’home dels maletins i era el càrrec que, enfilat al seu cotxe oficial, s’ocupava de recollir les donacions anònimes que tradicionalment han alimentat les finances convergents (la federació ha ingressat més de 40 milions en concepte de donatius). Bona part dels diners que, a través d’opaques transaccions, entraven a CiU, ho feien de la mà de Martorell, assenyalen fonts del partit.

Els passos de l’exdirector de Seguretat Ciutadana els va seguir molt d’aprop un altre responsable de seguretat al partit. Es tracta de Ricard Murtra, excoordinador de seguretat de CDC, que ha reconegut haver-se beneficiat personalment del cobrament de comissions il·legals a constructors. Però la immensa part d’aquestes comissions que Murtra va cobrar quan treballava a l’empresa pública Adigsa, van anar a parar a mans de Felip Puig, explica l’excoordinador de seguretat de CDC. Murtra explica que Puig li va dir que els diners no eren per a ell. Per com li han anat les coses a can Convergència, l’exconseller va dir la veritat (o almenys no va dir moltes mentides) a Murtra, ja que Artur Mas el manté com a portaveu parlamentari i l’ha confirmat en una vicesecretaria general a CiU.

El PP oculta que La Caixa els va concedir crèdits per valor de 2,3 milions d’euros

Silenci sepulcral. Josep Piqué, president del PPC, i Daniel Sirera, diputat popular, miren cap a una altra banda i callen. Els mitjans afins a Rajoy -“El Mundo”, per exemple- eviten el titular, però lasantaespina parla alt i clar: El PPC té contractats crèdits amb La Caixa per valor de 2,3 milinos d’euros. Segons “El Mundo”, les obligacions contretes pel PP amb l’entitat que presideix Ricard Fornesa són “quantitats simbòliques”.


Qui també té comptes pendents amb La Caixa és UDC. El partit que presideix Josep Antoni Duran Lleida té un impagat per valor de 1,9 milions en obligacions. Juntament amb el Partido Andalucista, és l'única formació política que té impagats amb La Caixa.

Quantitativament, però, qui més diners deu a l’entitat financera és CiU, que el 2005 va contraure un crèdit valorat en 16,6 milions d’euros. De la seva banda, ICV té un deute de 2,3 milions d’euros amb la caixa catalana.

Lara pensa en Enric Marín com a nou director del diari “Avui”

El secretari de Comunicació del Govern, Enric Marín, no s’ha acabat d’adaptar al càrrec i medita la seva sortida de l’Administració. Segons ha pogut saber lasanatespina, Marín ha ofert els seus serveis a l’empresari José Manuel Lara Bosch, propietari del grup Planeta.

Lara Bosch, informen fonts properes a l’empresari, ha escoltat la proposta de Marín amb interès i ja pensa en reservar-li un lloc en la immensitat del grup Planeta: La direcció del diari “Avui”, rotatiu participat per l’imperi comunicatiu de Lara Bosch, el Grup Godó i la Generalitat, a través de l’Institut Català de Finances. Marín, un perfil professional que Javier Godó, editor de “La Vanguardia”, no veu amb mals ulls per a l’“Avui”, seria el recanvi del qüestionat Vicent Sanchís.

El pas de Marín a aquest diari català no faria més que confirmar les bones relacions que manté Lara Bosch amb ERC, relacions que han millorat moltíssim els darrers mesos amb motiu de la concessió de llicències de televisió digital terrestre. Aquí, la Conselleria Primera del Govern, controlada, com sabem, per ERC, hi té molt a dir, i Lara Bosch, per la seva part, ha demostrat un gran interès en obtenir concessions per emetre al Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental a través de la societat Uniprex Televisió Digital Terrestre Catalana.

El Conde de Godó no va ser l’únic que va veure el Chelsea-Barça envoltat de Boixos Nois; també ho van fer els directors d’El Periódico i l’Avui

Ara que el Barça torna a la Champions, ho fa demà, al camp del Benfica de Lisboa, aprofitem per recordar el segon capítol d'un trist episodi que van protagonitzar el club, directors de diaris i algun líder polític català amb motiu de la passada eliminatòria, la que va enfrontar els blaugrana amb els anglesos del Chelsea. A lasantaespina prometíem, fa unes setmanes, més informació sobre la polèmica extraesportiva que va envoltar aquell partit. Aquí va.

La qüestió és que Joan Laporta va fent amics en els principals diaris que s’editen a Catalunya, i a UDC. El president del Barça va deixar en ridícul al president del Comitè de Govern d’aquest partit, Josep Antoni Duran Lleida, quan el 22 de febrer deixant-lo sense entrades per al partit Chelsea-Barça, disputat a Londres. Duran, que va convidar la cúpula de “La Vanguardia” -el Conde de Godó, Màrius Carol i José Antich- a veure el partit des de la llotja d’Stamford Bridge -o com a mínim des de la tribuna-, va quedar en evidència quan des del Club li van dir que d’entrades no n’hi havia i que, com a molt, podrien trobar-los tiquets per seguir l’encontre des d’un dels gols, zones que es reserven als seguidors radicals.

Així, Duran, el Conde, Carol i Antich van haver de veure el partit barrejats amb els Boixos Nois, és a dir, amb la plebs. Es veu que la cara del Conde era un autèntic poema i que en Duran no sabia cap a on mirar.

Però el líder d’UDC i els de “La Vanguardia” no va estar sols a les graderies d’Stamford Bridge. Quan van arribar a la zona de darrere la porteria, es van trobar que allí hi havia, asseguts i amb cara de circumstàncies, Vicent Sanchís, director de l’“Avui”, Salvador Sostres, col·laborador de l’“Avui” -els de l’“Avui” i “La Vanguardia” ja havien coincidit la nit abans en l’exclusiu restaurant Cipriani (vegi’s lasantaespina del 06-03-06)-, i, unes cadires més enllà, el director d’“El Periódico”, Antonio Franco.

Resulta que Laporta disposava de 50 localitats a la Llotja del camp de Chelsea que va repartir entre els seus amics ‘pijos’. No va pensar ni en les autoritats, ni en els polítics ni en els periodistes, als que va ‘condemnar’ a seguir el partit des dels gols.

En cercles periodístics es comenta que el cabreig del Conde de Godó amb Laporta és monumental. No li perdona el lleig que li va fer el president del Barça que, per exemple, va obligar al distingit noble a compartir urinaris amb els ‘hooligans’ del Chelsea i els Boixos del Barça. Qui sap si, com a represàlia, Javier de Godó promocionarà Enric Bañeres, nuñista declarat i enemic acèrrim de Laporta, a la secció d’esports del diari. Bañeres va ser defenestrat quan en Jan va arribar a la presidència del club.

Puigcercós i Tardà les van passar magres per evitar el ‘sí’ de Carod a l’Estatut

El projecte de nou Estatut de Catalunya fa estralls a la cúpula d’ERC. Els republicans van viure moments de molta tensió mentre la reforma es va debatre a la Comissió Constitucional del Congrés. Ho explica el diputat Joan Tardà, que admet en privat que ell i Joan Puigcercós van tenir “molta feina” per convèncer Josep Lluís Carod-Rovira que votés no a l’Estatut. Ahir dimecres, poques hores després de la votació al Congrés, un Carod gens eufòric admetia al programa d’en Josep Cuní a TV3 que ni a ell ni a d’altres dirigents d’Esquerra els agrada dir ‘no’ a l’Estatut.

Entre aquests dirigents dels que parlava Carod no s’hi troben, segons han explicat fonts d’ERC a lasantaespina, ni Joan Tardà -que va declarant que s’ha tret un pes de sobre després de votar no a la Comissió Constitucional-, ni òbviament Joan Puigcercós -que manté viu els seu pols de poder amb Carod-, ni tampoc el diputat Joan Puig, que ja ha fet números i diu: “Si mantenim el no a l’Estatut, captarem moltíssim vot jove i acabarem amb 40 diputats al Parlament”. I Puigcercós president.

L’Estatut ha desunit Esquerra, ha accentuat les diferències de criteri entre Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Sembla que el segon té més números per guanyar aquesta particular guerra. Alguns dirigents republicans, explica una diputada, esperen amb candeletes que Puigcercós els serveixi en safata “el cap de Carod”.

Carretero va amenaçar Puigcercós i Carod de posar-los les bases d’ERC en contra si permetien que Maragall el cessés

Joan Carretero comença a ser un seriós problema per a la direcció d’ERC. Dirigent territorial consolidat ja que, durant molts anys, al capdavant de l’Ajuntament de Puigcerdà, va ser l’alcalde més important d’Esquerra, Carretero s’ha guanyat, amb el seu discurs radical de tall més aviat populista, la simpatia de la militància. Conscient d’això, el conseller obsequiava la militància republicana amb les controvertides declaracions de diumenge passat a “La Vanguardia”, on acusava José Luis Rodríguez Zapatero d’“espanyolista demagog”.

Aquell dia va començar el tour de force a la cúpula d’ERC, que es va intensificar dilluns al matí, en la reunió de l’Executiva del partit, a Barcelona. Carretero va entrar a la seu de Villarroel amb el missatge après. Missatge que va fer arribar personalment als dos màxims dirigents del partit, el president, Josep Lluís Carod-Rovira, i el secretari general, Joan Puigcercós. Després de conèixer l’advertiment del president Pasqual Maragall -allò de “si no rectifica, s’haurà d’atenir a les conseqüències”- els va reclamar suport incondicional en la crisi. Sobre les 12.30 hores sortia Carod davant la premsa justificant les paraules de Carretero.

Aquí obrim un petit parèntesi : La prova que la direcció republicana tenia previst abandonar Carretero a la seva sort la tenim en el fet que la consellera Marta Cid, mentre es reunia l’Executiva, era entrevistada per Antoni Bassas al Catalunya Ràdio. Evidentment li va preguntar per Carretero i la resposta de Cid va ser tèbia, molt tèbia. Es va limitar a dir que les declaracions del titular de Governació s’havien tret fora de context i va evitar de totes totes donar el seu suport explícit al conseller. Cid va obeir la consigna que li havia donat la direcció: A Carretero, de moment, ni aigua.

Recuperem les lluites de poder. A l’entrevista de “La Vanguardia” l’amenaça de Carretero a Puigcercós i Carod era clara. Preguntat sobre la posició d’ERC en el referèndum sobre l’Estatut, deia: “Encara no conec a cap militant que tingui dubtes. El 100% de la militància s’està pronunciant pel no i la història d’Esquerra demostra que els seus militants són molt aficionats a canviar els seus dirigents quan fan coses que no els agraden”.

A ERC, els advertiments de Carretero s’interpreten com una fugida endavant del conseller per tapar els escàndols que el persegueixen. Recordem-los: el TSJC investiga una querella per prevaricació i desobediència contra Carretero, que quan va ser alcalde de Puigcerdà va firmar dubtosos convenis urbanístics amb les empreses Gesdip SA, que autoritzava la construcció d’un centre comercial, i amb el Grup Supeco Maxor SL, que va ampliar un hipermercat i va construir una benzinera vulnerant el pla general.

Carretero té pensada la posada en marxa d’una tercera via a ERC alternativa als dos corrents majoritaris, que divideixen els partidaris de Carod i els de Puigcercós. “A la cúpula no li convé tenir Carretero descontent perquè saben que el conseller no té massa manies”, explica un quadre d’ERC proper a l’exalcalde de Puigcerdà. De moment, Carod i Puigcercós l’han defensat davant de Maragall.

El president de la Comissió de Garanties del PPC fa de portaveu d’un macroprostíbul barceloní

Alberto Fernández Díaz té molt clara la seva política d’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, que es fonamenta en la màxima: Allà on puguis, crea un conflicte que et beneficiï políticament, i, si de retruc beneficia els teus amics, doncs millor.

Un exemple: Fernández Díaz és, d’entre els polítics municipals, el que més es fa sentir quan hi ha queixes veïnals per la presència de prostíbuls als seus barris. S’apressa a abanderar aquestes causes civíques per utilitzar-les com a arma per desgastar l’equip de Govern. Però acostuma a ometre informació i no diu que, entre altres coses, que coneix al portaveu del Bailén 22, un dels macroprostíbuls de més renom de Barcelona: Fernando Martínez Iglesias, advocat i secretari general de la FECALON (Federació Catalana d’Associacions de Locals d’Oci Nocturn).

El coneix molt bé perquè Martínez Iglesias va ser secretari d’Organització del PPC quan Fernández Díaz n’era el president, i va ocupar, entre altres càrrecs, el de conseller municipal del districte de Les Corts. Tampoc explica el president del grup municipal del PPC a Barcelona, que Fernando Martínez Iglesias és el president de la Comissió de Garanties del seu partit, la persona encarregada, per tant, d’expulsar als militants díscols.

Fernández Díaz practica un doble joc que a curt termini pot resultar políticament rendible: per un costat encén els veïns contra l’Ajuntament amb l’argument de la proliferació de prostíbuls, i per l’altre introdueix en el cercles de la seva màxima confiança a persones com Fernando Martínez Iglesias, tot un expert en el funcionament dels prostíbuls.

Camps (CiU) torna els calers estafats al grup KIO per evitar la presó

Aquests dies el cas Torras ha tornat a la primera plana de l’actualitat, amb la declaració com a testimoni d’Emilio Botín, president del Banc Santander Central Hispano, a l’Audiència Nacional. Botín, aquesta setmana, ha hagut d’explicar que el seu banc va retornar a Javier de la Rosa 3 millones de euros que el financer amic de Jordi Pujol havia avançat en concepte de comissió per un crèdit multimilionari que finalment va contractar a una altra entitat. A De la Rosa se’l jutja per ser el cervell d’una gran estafa al grup d’inversions kuwaitià KIO.

Recentment, en el marc de l’obscura trama del cas Torras, l’exdiputat de CiU Jaume Camps ha tornat els diners del grup KIO que va rebre a través del financer Javier de la Rosa i així s’ha escapat d’anar a la presó. Camps, que durant la instrucció del cas va reconèixer haver rebut 700.000 euros de De la Rosa entre 1990 i 1993, que va ingressar en un compte a Suïssa. L’exdiputat convergent i membre del Consell Consultiu que va supervisar el projecte de nou Estatut de Catalunya, ha arribat a un acord extrajudicial amb el Grup Torras.

Esquerda a l’Església catalana: bisbes ultraconservadors versus aperturistes

La ferida és profunda, l’esquerda, molt gran. La divisió a l’Església catalana és un fet i, segons han confirmat a lasantaespina fonts properes a la Conferència Episcopal Tarraconense, la cosa “pot anar a més” si ningú atura les injerències dels sectors espanyols més reaccionaris. La pressió de l’Opus Dei i d’altres associacions ultracatòliques, com els Legionarios de Cristo -que compta entre els seus seguidors amb membres de la il·lustre família Aznar-Botella- per controlar l’Església catalana és molt forta, assenyalen les mateixes fonts.

De moment, l’Opus i els Legionaris ja controlen dos bisbats: el de Vic, on hi tenen el tortosí Romà Casanovas (a la foto apareix amb el líder de la plataforma xenòfoba "Plataforma per Catalunya" Josep Anglada), i el de Tortosa, on hi van col·locar, l’octubre de 1997, al valencià Xavier Salinas i Viñals, que abans va ser bisbe d’Eivissa. Ara, l’objectiu dels ultracatòlics és el bisbat de Girona. El bisbe que hi ha ara en aquella ciutat és Carles Soler i Perdigó, un home que no agrada a l’Opus i companyia pel seu perfil moderat. Soler i Perdigó té 74 anys i, per tant, està a punt de jubilar-se. Davant d’això, els sectors rmés reaccionaris de l’Església espanyola apreten al Vaticà perquè situï al capdavant de la diòcesi de Girona al bisbe d’Eivissa, el valencià Vicente Juan Segura.

Fonts eclesiàstiques recorden que, per exemple, Vicente Juan Segura va intervenir en la redacció del discurs que el papa Benet XVI va pronunciar davant dels bisbes espanyols que, poc després de l’inici del seu Pontificat, van visitar Roma en visita ad limina. En el discurs va criticar la retirada d’algunes mesures contemplades pel PHN per part del Govern socialista -entre elles el transvassament de l’Ebre-.

Al darrera de tots aquests moviments hi ha amagada la figura d’un periodista: José R. Navarro Pareja, especialista en religió de “La Razón”. La influència de Navarro Pareja en les organitzacions ultracatòliques és molt gran i aquest periodista, que va assessorar el bisbe d’Eivissa en la redacció del discurs de Benet XVI, és un dels principals vertebradors del discurs que fan a Catalunya bisbes com els de Vic i Tortosa, enfrontats ideològicament, per exemple, amb els seus homòlegs de Barcelona, La Seu d’Urgell i Solsona, que prediquen un discurs més aperturista.

Xavier Sala-i-Martín evita donar el seu suport a l’acord de finançament pactat per Mas amb Zapatero

Ui, ui, ui! L’economista Xavier Sala-i-Martín, un dels capitans de la Fundació Catalunya Oberta (FCO) creada per Lluis Prenafeta -sí, l’esbirro de Jordi Pujol en els seus primers governs- es nega a avalar públicament l’acord de finançament que Artur Mas, president de CiU, va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero.

Aquest matí, Sala-i-Martín ha estat sotmès a un tercer grau en directe pel conductor d’“El matí de Catalunya Ràdio”, Antoni Bassas, que li ha preguntat tres o quatre vegades si considerava que l’acord sobre finançament Mas-ZP era bo. Sala-i-Martín ha tirat pilotes fora i, incomodat per la insistència de Bassas, ha acabat responent “això pregunti-ho als polítics, que són ells que ho han pactat”. Arribats a aquest punt, Sala-i-Martín ha dit que només es mullarà sobre l’acord de finançament quan sigui definitiu i se sàpiga els diners que aporta per a Catalunya.

Per si amb això s’hagués quedat curt, aquest economista, professor de la Columbia University (EUA), ha negat amb vehemència haver assessorat a CiU a l’hora de confeccionar la seva proposta de sistema de finançament. A jutjar pels comentaris de Sala-i-Martín, sembla que Artur Mas va perdent suports a la FCO, una entitat que està a mans de Prenafeta, recordem-ho, l’home que va “enxufar” a Artur Mas a l’empresa privada fa uns anys (al Grup Vilassar Internacional, concretament, en l’època en que la firma Tipel, pertanyent al grup, va fer aigües) i el va apadrinar en el seu debut en política. Ui, ui, ui!

Gallardón i Zarzalejos (ABC) posen a parir Jiménez Losantos davant d’Esperanza Aguirre, que no diu ni piu

El divendres passat, amb motiu del premi Coche del Año, el diari “ABC” va reunir en una mateixa taula a Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, Santiago Ibarra, president de Vocento, José María Bergareche, vicepresident de Vocento, José Antonio Zarzalejos, director d’“ABC” i Catalina Luca de Tena, presidenta-editora del diari madrileny, entre d'altres.

Federico Jiménez Losantos va ser el tema de conversa de l’àpat, segons ha pogut saber lasantaespina, i no va rebre, precisament, elogis dels notables comensals. Va començar a disparar Alberto Ruíz-Gallardón, que va fer servir alguna paraulota per definir Jiménez Losantos. També va explicar la mala passada que el periodista li va fer, no fa massa, a la COPE: Resulta que l’alcalde de Madrid, amb la intenció de destensar les relacions amb la cadena d’emissores, va acceptar ser entrevistat al programa “La mañana”. L’entrevista, en paraules de Gallardón, va anar “molt bé” perquè tot va ser “molt correcte”. La sorpresa va arribar quan, ja fora dels estudis, Gallardón va sentir a Losantos despotricar de la seva persona. “Tot el que no em va dir a la cara en l’entrevista m’ho va dir després, sense que jo em pogués defensar”, es lamentava el pobre Alberto. En la seva opinió, l’actitud de Losantos demostra que és “un covard”. A més, a parer del dirigent del PP, l’actitud de Jiménez Losantos no beneficia massa al PP, perquè, si bé excita els sectors “més reaccionaris” no agrada gens a un sector dels votants més moderats de partit.

José Antonio Zarzalejos va agafar el testimoni de Gallardón i, no menys crispat que l’alcalde de Madrid, va criticar a Jiménez Losantos perquè “no para d’insultar-me a mi i al meu pare i això no ho tolero”. Zarzalejos es va queixar que, públicament, el periodista de la COPE parli d’ell com “El maligno” i va demanar que la fiscalia intervingués en el cas de manipulació de les dades d’audiència. Darrerament, “ABC” ha dedicat alguna editorial molt dura a Federico Jiménez Losantos,

Gallardón i Zarzalejos van pronunciar totes aquestes crítiques a Federico Jiménez Losantos en presència d’Esperanza Aguirre, que va permanèixer en tot moment amb la boca tancada, evitant sortir en defensa del director de “La mañana” de la COPE.

Pedro J. Ramírez a Montilla: “Ministro, yo no soy como Federico”

Una sèrie d’informacions publicades a “El Mundo” -i molt comentades a la COPE- sobre el crèdit que té el PSC amb ‘la Caixa’ -i que ambdós mitjans vinculen amb l’OPA de Gas Natural a Endesa- van provocar una resposta contundent, gairebé airada, del ministre José Montilla, en que va acusar, amb noms i cognoms, Pedro J. Ramírez i Federico Jiménez Losantos de “personatges amorals” (12-11-05). L’acusació li va caure com un gerro d’aigua freda al director de “El Mundo”, que diu a Montilla: “Ministro, yo no soy como Federico”. I en to conciliador, després d’haver demanat la dimissió de Montilla en nombroses editorials, Pedro J. Ramírez va afegir: “Ministro, si he dicho algo que te ha molestado te pido disculpas. Pero yo no soy como Federico”. No sabem si el ministre l’ha disculpat.

Felip Puig, de pífia en pífia i ‘tiro porque me toca’

No n’encerta ni una, l’espifia dia sí, dia també. Felip Puig està en hores baixes deprés de comprovar, en els darreres mesos, que totes les desgràcies li ponen. El 21 de desembre, a través de les pàgines de “El Periódico”, Ricard Murga, exresponsable de seguretat de CDC, va revelar que, en nom del partit, cobrava comissions il·legals a constructores a canvi de contractes d’obra pública. Això va passar a Adigsa entre el 1988, quan Felip Puig estava al capdavant de l’empresa pública. El març del 2005 va sortir a la llum pública l’escàndol protagonitzat per Josep Maria Penín, un personatge parent llunyà de Puig, que va ser acusat per un constructor de cobrar comissions il·legals en nom de CDC. Recentment, la Fiscalia ha encarregat una investigació sobre el cobrament irregular de multimilionàries indemnitzacions per part d’alts directius de Ferrocarrils de la Generalitat. Els pagaments es van autoritzar amb Puig al capdavant de Política Territorial.

A la manifestació, al costat del presumpte aspirant a assassí

Per si no en tenia prou d’escàndols i pífies, ara Felip Puig observa impotent, i entre estirada de cabells i estirada de cabells, com la justícia investiga l’exalcalde de Torrelles de Foix, Erasme Torrents, militant de CDC, acusat de contractar uns sicaris perquè assassinessin el regidor trànsfuga Salvador Miralles, que ara governa amb el PSC. El 27 de juny del 2004, Felip Puig va participar en una manifestació de suport a Torrents. Anava al capdavant, sostenint la pancarta al costat de l’exalcalde (foto). Puig va titllar la moció de censura d’“antidemocràtica”, va demanar “perdó per tenir massa bona fe i incorporar a les nostres llistes gent que no s’ho mereix” i va afirmar una i altra vegada que “la gent de Torrelles no es mereix això”. No es mereix què? Els trànsfugues? D’acord. I els presumptes aspirants a homicida? Se’ls mereix Torrelles?

Puig s’està quedant calb

Felip Puig, conscient que l’ha tornada a cagar, s’està quedant sense cabells. El seu peu específic a CiU ja estava prou diluït com perquè ara surtin a la llum les declaracions de Sebastià Bayona, un dels sicaris que Torrents hauria contractat a canvi de 50.000 euros. Bayona ha explicat que fins i tot havia comprat un rifle amb mira telescòpica per carregar-se a Miralles. Com en les històries de gàngsters, Torrents va demanar a un fotògraf de Vilafranca del Penedès, Joan Güell, imatges de Miralles. Aquests fotos van anar a parar a mans dels sicaris d’Erasme Torrents (edició d’“El Punt” de dijous 9 de març). El que dèiem: Felip Puig està a punt de perdre els pocs cabells que li queden.

Puigcercós, la versió 'cutre' d’Artur Mas

Joan Puigcercós no passa per un bon moment. La seva esquizofrènia estatutària li està passant factura i corre el risc de perdre la personalitat política que li quedava. Tan és així, que ahir, quan va arribar a Catalunya Ràdio per participar en el mediàtica cara a cara organitzat per en Bassas semblava pròpiament una fotocòpia dolenta del líder de CiU. Mas lluïa un trajo fosc; Puigcercós també. Mas duia camisa blava; Puigcerós també. Mas duia al coll una corbata de ratlles; Puigcercós, també. La incògnita és saber si el secretari general d’ERC duia també els calçotets del mateix color que el president de CiU.

L’adopció, per part dels dirigents d’Esquerra, del discurs que CiU va utilitzar a Catalunya durant la negociació parlamentària de l’Estatut és un fet a Madrid. Carod-Rovira i Puigcercós perden el cul per sortir als mitjans, per ser els protagonistes. Una febre que ja va patir Artur Mas fa unes setmanes. Ara, els que busquen la foto a la desesperada són els nois d’ERC. La diferència, és que el president de CiU exhibeix les formes d’un ‘pijo’ de la Bonanova barcelonina i que, amb tots els respectes, en Puigcercós té el glamour d’un bosquerol de Ripoll i en Carod el d’un pagès que cultiva avellanes del Camp de Tarragona. Qualsevol dia els veiem passejant per la gal·la dels Òscar o desfilant per la passarel·la Cibeles.

I el bigoti suat de Mas fa emprenyar Madí amb TV3

D’altra banda, ha transcendit que l’assessor i mà dreta d’Artur Mas, David Madí, treia foc pels queixals dilluns a la nit mentre veia a Artur Mas a la tele, en l’entrevista que va concedir al programa “La nit al dia” de la Mònica Terribas. A en Mas li suava ostensiblement el bigoti. Madí, un obsés de la imatge i dels enemics de la pàtria, en va culpar a les maquilladores del programa. Fonts convergents expliquen que el primmirat Madí “ja veia fantasmes on no n’hi ha i acusava a la gent de ‘La nit al dia’ de maquillar a Mas malament a consciència”.

El Vaticà ‘desterra’ Xavier Vendrell per un desafortunat comentari que va fer al cardenal Etchegaray, un dels homes de confiança de Benet XVI

Xavier Vendrell no tornarà mai més al Vaticà, almenys en visita oficial. La cúria romana ha vetat la seva presència a la Santa Seu, molesta per la jugada que el secretari general del Conseller Primer i secretari d’Organització d’ERC els va fer en la seva primera (i única) visita oficial, que va tenir lloc el 23 de novembre del 2005: A priori, Vendrell hi acudia per tractar “diferents qüestions” relatives a Catalunya i a les relacions del Govern amb el Vaticà -així ho va explicar el mateix conseller primer, Josep Bargalló, el 24 de novembre passat en una entrevista a TV3-. Però hi va haver un canvi de plans: La visita va coincidir amb la polèmica desfermada pels sistemàtics atacs contra Catalunya per part del periodista de la COPE, Federico Jiménez Losantos, i Vendrell va aprofitar l’avinentesa per expressar personalment la queixa de la Generalitat a la cúria romana.

La queixa del secretari general del Conseller Primer, a banda de no caure massa bé a Roma, tampoc no va arribar gaire amunt, ja que el secretari d’Estat de la Santa Seu, Ángelo Sodano, no va poder (o no va voler) atendre’l. Així, la delegació oficial catalana va ser rebuda per un minutant, un oficial de segona.

Josep Maria Cullell va intercedir per fer possible una segona reunió

Però la Conselleria Primera volia alguna cosa més de Roma, volia alguna reunió de més alt nivell que justifiqués el viatge. I aquesta trobada va ser possible, paradoxes de la vida, gràcies la intermediació d’un dirigent històric de CDC, l’exconseller Josep Maria Cullell, recentement nomenat assessor de la Santa Seu en afers econòmics, a proposta del cardenal Ricard Maria Carles. Cullell va arreglar una trobada de Vendrell amb el vicedegà del Col·legi Cardenalici, el cardenal francès Roger Etchegaray, un dels homes forts del Govern de l’Església, que comana el Papa Benet XVI.

A Etchegaray, la trobada amb Xavier Vendrell li va sentar pitjor que un mal de ventre. Poc delicat, el secretari general del Conseller Primer va fer el següent comentari tot just entrar al despatx de l’influent cardenal: “Qui m’havia de dir a mi que estaria aquí, jo, que sóc el nét d’un home que es dedicava a cremar esglésies al Penedès...”. La cara de monsenyor Etchegaray es va transformar en tot un poema. La conseqüència del comentari gens respectuós de Vendrell: “Aquest senyor no tornarà a ser rebut al Vaticà mai més”. Anirà a l’infern. Paraula de l’Església.

Lasantaespina: La veritat des del pal de paller, la referència a Internet

Lasantaespina agraeix als seus lectors (cada vegada més nombrosos i fidels) l’interès que demostren per les exclusives sobre l’actualitat política catalana que publica a la xarxa, potser perquè expliquem sense pèls a la llengua “la veritat des del pal de paller”; i, la prova que el que diem va a missa la trobem diumenge passat, quan una agència de notícies tan prestiogiosa com Europa Press va enviar un teletip amb el següent titular: “Mas cenó con un grupo de empresarios, que le instaron a pactar el Estatuto, días antes de verse con Zapatero” (5 de març del 2006). El 23 de gener passat, lasantaespina ja donava aquesta exclusiva: “Pocs dies abans de la reunió Mas-Zapatero, empresaris catalans van pressionar el president de CiU perquè pactés l’Estatut el més ràpid possible”.

La notícia d’Europa Press explicava que: “La reunión se produjo el día 17, cuatro días antes del encuentro secreto de Mas y Zapatero en La Moncloa en el que se cerró el pacto global del Estatut. Consistió en una cena en casa de uno de los empresarios, Leopoldo Rodés, presidente de Media Planning”, i que “a esta cena acudieron, entre otros, el presidente de Repsol YPF, Antoni Brufau; el presidente de Agrolimen, Lluís Carulla; el editor de La Vanguardia y Consejero de la Caixa, Javier de Godó, y el presidente del grupo Planeta, José Manuel Lara. También asistió el presidente de Freixenet, Josep Lluís Bonet”.

L’endemà dilluns, l’edició nacional de “El Mundo” es feia ressò, en un titular a quatre columnes, de la nostra exclusiva: “Empresarios catalanes urgieron a Mas a pactar el Estatuto cuatro días antes de reunirse con Zapatero”. A continuació, reproduïm la noticía que va treure a la llum lasantaespina:

“Pocs dies abans de la reunió Mas-Zapatero, empresaris catalans van pressionar el president de CiU perquè pactés l’Estatut el més ràpid possible”

El conegut i influent empresari Leopoldo Rodés, fundador de Media Planning i president de l’Instituto de la Empresa Familiar, va oferir, el 17 de gener passat, un sopar a casa seva. En la llista d’il·lustres convidats no hi van faltar Javier Godó, del Grup Godó; José Manuel Lara-Bosch, del Grup Planeta; Fernando Casado, president de la Escuela de Administración de Empresas (EAE) i director general de l’Instituto de la Empresa Familiar; Lluís Carulla, del grup Agrolimen; Antoni Brufau, president de Repsol; Juan Roig, propietari de la cadena de supermercats Mercadona; ni tampoc Artur Mas, president de CiU. Es va parlar de l’Estatut, “sense embuts”, expliquen alguns dels assitents a l’acte.

El sopar a can Rodés se celebrava quan encara faltaven uns dies per la reunió secreta Mas-Zapatero, i el president de CiU hi va acudir amb la intenció de tranquilitzar el poder econòmic: En principi, els va explicar, CiU està pel no a l’Estatut. Però que ningú es preocupi, va dir Mas, perquè, en cas que la reforma embarranqui, CiU garantirà l’estabilitat política a Espanya oferint un pacte al PSOE de Zapatero.

Els empresaris van rebutjar els arguments del líder convergent i li van exigir que busqués un acord el màxim de ràpid amb el PSOE. Li van expressar la seva preocupació pel boicot als productes catalans, per la crispació generada pel PP al voltant de l’OPA de Gas Natural a Endesa. Van reclamar a Mas un acord sobre l’Estatut i, sobretot, un pacte amb Zapatero sobre finançament. Per com han anat les coses, hem de pensar que l’empresariat català es va sortir amb la seva.

“La Vanguardia” i l’“Avui”, sopant a l’exclusiu Cipriani de Londres

Javier de Godó, el ‘conde’ que edita “La Vanguardia”, José Antich, director del diari i Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó, van viatjar a Londres, fa dues setmanes, per presenciar en directe el Chelsea-Barça. Els tres directius van arribar a la ciutat el dimarts 21 de febrer, un dia abans del partit, i van tenir el privilegi de sopar a l’exclusiu restaurant Cipriani, situat al número 25 de Davies Street, molt a prop d’Oxford Street, el centre comercial de la capital anglesa.

A Godó, Antich i Carol, que van poder disfrutar l’elaborada -i gens assequible- cuina italiana que serveixen al Cipriani, se´ls devia quedar cara de fetuccini quan van veure que dos bons ‘amics’ seus endrapaven pasta o el que fos en una altra taula del restaurant: Sí, sí, es tractava del director de l’“Avui”, Vicent Sanchís i el sempre controvertit col·laborador d’aquest diari, Salvador Sostres. El fill de Sanchís ocupava una tercera cadira.

El comentari que va fer Javier de Godó en veure que Sanchís, el seu fill i Sostres sopaven al Ciprinani va ser demolidor: “Debemos de ser la empresa con más comensales en este restaurante”. Carol i Antich van assentir.

El preu del cobert a Cipriani no és, precisament, assequible. Tenint en compte que la família Godó ha fet un important esforç inversor al poc rentable, econòmicament, diari “Avui”, al ‘Conde’ li devia fer ben poca gràcia veure a Sanchís i Sostres menjant a l’exclusiu restaurant londinenc. La pregunta és: El senyor Godó va pagar les dietes del viatge de Sanchís, Sanchís fill i Sostres? Al ‘Conde’ els fetuccini no se li devien posar massa bé.

El cantant Elton John i la dissenyadora Donatella Versace, entre d’altres, són clients habituals del Cipriani, on també s’hi deixen veure, de tant en tant, estrelles com Madonna. Això ens pot donar una idea aproximada del preu del menú. Vist això, els detractors de Sanchís al Grup Godó, que no són pocs, es deuen fregar les mans al veure com aquest periodista fa punts davant del ‘Conde’ perquè el ratifiqui en el càrrec.

En properes entregues, lasantespina oferirà més detalls de l’expedició de “La Vanguardia” i l’“Avui” a Londres.

Rajoy contraprograma les trobades de Mas amb empresaris i pressiona Lara Bosch

CiU i PP es disputen el suport dels empresaris més influents de Catalunya. Si fa unes setmanes lasantaespina revelava que Artur Mas havia participat en un sopar amb l’elit empresarial catalana a casa de Leopold Rodés, fundador del potentíssim grup Mediaplanning, ara hem sabut que Mariano Rajoy es va reunir amb un selecte grup d’empresaris el dimarts 14 de gener passat, al Círculo Ecuestre de Barcelona. L’Estatut -no pas en termes positius-, el boicot als productes catalans i la crispació política van ser els temes estrella que es van parlar en aquesta trobada. Entre els participants hi havia José Manuel Lara Bosch, del Grupo Planeta, que no es perd cap de les trobades amb polítics. També hi havia Manuel Lao, del grup CIRSA.

Setmanes després de la trobada amb Rajoy, Lara Bosch sortia, ahir, en roda de premsa, com a portaveu del Círculo de Economía, per carregar contra la inversió en infrastructures del governs central i català, fins al punt que va qualificar la situació de “catastrofista”. Fonts dels empresaris comentaven, després de la trobada amb la premsa, que bona part del guió que va llegir Lara Bosch l’havien escrit al PP. Les estretes relacions que manté aquest poderós empresari amb els polítics freguen l’esquizofrènia: Lara és prou hàbil per estar bé amb el PP i fer la gara-gara a Carod-Rovira, amb qui li interessa estar bé per obtenir les llicències de televisió digital terrestre que persegueix l’empresari barceloní.

Martínez-Pujalte, diputat del PP al Congrés: “¿Esto de Osona donde está, en Girona, verdad?”

El desconcert al PP ha assolit nivells històrics. Al número 13 del carrer Gènova no s’acaben de creure el que està passant a Catalunya, el feu del poc estimat Josep Piqué. La currua de dimissions, expulsions i crítiques a les directrius que dicten Acebes i Zaplana és de tal magnitud –Osona, Lloret, Palamós, Figueres, Santa Coloma de Farners, Ventalló,...- ha arribat al Congrés dels Diputats, fins al punt que s’ha convertit en un dels temes de conversa en els habituals ‘corrillos’. En una d’aquestes converses informals que tenen lloc als passadissos de la casa dels Lleons, els comentaris d’un diputat prou conegut del PP, el sempre incisiu Vicente Martínez-Pujalte, li preguntava això a una companya de partit: “¿Esto de Osona dónde está... en Girona, verdad?”. La seva colega li responia amb cara d’interrogant.

Martínez-Pujalte, com la majoria de dirigents del PP, está preocupat pel desgavell que viu el partit a Catalunya, on cada dia que passa apareixen noves veus discordants amb la política que marca Gènova. Les últimes dissencions, la del president comarcal del PP a Osona, Josep Páez –per qui preguntava un capficat Pujalte-, i la d’una membre de l’executiva de Piqué, Glòria Rodés.

D’altra banda, si Pujalte va associar Osona amb Girona –fent gala de la seus limitats coneixements de geografia-, segurament devia ser perquè el partit, en aquelles comarques, és can seixanta. La poca autoritat que ha demostrat la presidenta provincial, Concepció Veray, en totes aquestes crisis ha provocat que en cercles polítics gironins ja corri la brama que té els dies comptats. A més, Veray –declarada fan de José María Aznar- és una persona de confiança de Piqué, i Piqué, precisament, no és un dirigent que ara per ara tingui molts suports al PP. Continuarà...