30.6.06

CDC: Convergència Democràtica o Ciutadans de Catalunya?


De tants ensurts, de tants disgustos, al final a David Madí li sortirà una úlcera. Llibre de Josep Sánchez-Llibre a banda -sí, aquell on deixa Artur Mas per terra i Duran Lleida pels núvols-, ara els Ciutadans de Catalunya li han reservat una altra sorpresa a Madí: Resulta que les sigles que fa servir aquesta plataforma nacionalista espanyola propera al PP són, ni més ni menys, que CdC. Sí, CdC, un acrònim gairebé calcat al que històricament els convergents han fet servir per al seu partit.

Més d’un militant ha trucat a la seu del carrer Còrsega queixant-se que “aquesta colla de fatxes d’en Boadella” embruten el bon nom de Convergència utilitzant “les nostres sigles”. En Madí traga bilis i fa el que pot: Aguantar-se.

29.6.06

La trama de corrupció a Treball en època de CiU s’extén a Justícia


A la conselleria de Treball, en època de CiU, els informes plagiats corrien com l’aigua. Sota la supervisió del conseller Ignasi Farreres, empresaris corruptes cobraven per informes que eren còpies d’altres documents existents. Sembla ser que algú a UDC va veure en aquest pervers sistema de contractació una bona manera de finançar el partit. Així que no van dubtar ni un moment en extendre aquestes lamentables pràctiques a d’altres departaments de domini democristià, com per exemple el de Justícia, que en el seu moment va dirigir Núria de Gispert.

A partir del descobriment del cas Farreres (veure edicions anteriors de lasantaespina), la Generalitat ha descobert sistemes de facturació d’informes similar a Justícia: A l’hora d’encarregar els estudis, Justícia sempre acudia a les tres mateixes empreses, que presentaven tres propostes idèntiques, que només diferien en l’import final. Una de les empreses era Isa Consultores -administrada per Rafael Crespí Llobet, membre d’una fundació que organitzava els viatges que Josep Antoni Duran Lleida organitzava a l’Europa de l’Est i Sudamèrica)- i les altres dues Pasanger i Global Business, que havien redactat altres informes per Turisme (controlada també per Unió) i que estaven sota el control de Víctor Manuel Lorenzo Acuña, el principal imputat pel cas Treball. Embolica que fa fort.

28.6.06

ICV vol tancar l’exconseller Farreres (UDC) a la presó


ICV manté viva la seva croada contra els casos de corrupció que es van produir en alguns departaments de la Generalitat sota governs de CiU, i en particular contra Unió Democràtica i Josep Antoni Duran Lleida. Joan Boada, el diputat que s’ha convertit en la gota malaia d’UDC, continua pensant que Duran Lleida era el “líder d’una trama de corrupció política”. Coherent amb la seva insistència, ara, ICV, que exerceix d’acusació particular en el cas Farreres -una de les ramificacions de la trama del cas Treball- demana 6,5 anys de presó per a l’extitular del departament de Treball, Ignasi Farreres, l’empresari Víctor Manuel Lorenzo Acuña, i el que va ser número dos a la conselleria, Josep Maria Servitge. Iniciativa considera que els imputats van cometre els delictes de malversació de fons públics, falsedat comesa per autoritat i prevaricació.

Així mateix, el partit de Joan Saura demana que els acusats paguin, cadascun d’ells, multes de 5.400 euros i es facin càrrec de la indemnització de 46.157 euros en concepte de responsabilitat civil. El cas Farreres va destapar una trama a través de la qual la Conselleria pagava a l’empresa de Lorenzo Acuña estudis tècnics plagiats i falsificats.

27.6.06

El candidat de CDC a Girona, el periodista Carles Puigdemont, embargat per no pagar impostos municipals


Comença amb mal peu el candidat que ha proposat CDC per encapçalar la llista de les properes municipals a Girona, el periodista del diari “Catalonia Today”, vinculat al grup editorial d’“El Punt”. Resulta que aquest jove, que diu haver acceptat l’oferta convergent amb la intenció d’aportar noves maneres de fer política, ha patit un embargament de sou com conseqüència dels deutes contrets amb l’Ajuntament gironí, el que ell aspira a presidir algun dia. O sigui, que de ciutadà exemplar, res de res.

Segons el Butlletí Oficial de la Província (BOP) de Girona de novembre del 2001, Carles Puigdemont Casamajó, un dels fundadors de l’Agència Catalana de Notícies, deu l’impost de vehicles de 1997, 1998, 1999 i 2000. Mesos després, l’agost de 2002, l’Ajuntament li reclama l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE) i la taxa d’escombraries. El setembre del mateix any, el BOP recull un edicte pel qual l’Ajuntament requereix Puigdemont a abonar l’Impost de Béns Immobles (IBI) del 2000. Finalment, i després d’algunes aparicions més dels deutes de Puigdemont al BOP, l’Ajuntament, amb data del 22 de maig de 2005 anuncia que procedeix a embargar-li el sou.

Unió no l’accepta

Problemes fiscals a banda, Puigdemont ha topat amb un obstacle de naturalesa política: Unió no l’accepta. Considera que no és un bon candidat perquè viu fora de Girona i és poc conegut. La publicació, al “Diari de Girona”, dels deutes de l’aspirant a candidat tampoc no juga a favor de Puigdemont, que sembla que ja està essent qüestionat fins i tot en cercles de CDC. Definitivament, CiU, a Girona, no aixeca el cap.

23.6.06

On és en Penín?


Desaparegut, missing. Ningú sap on és Josep Maria Penín, l’intermediari que, a través de l’empresa Adigsa, cobrava comissions il·legals a constructors -Adigsa és l’empresa pública que s’encarrega de construir vivendes socials- que presumptament servien per finançar Convergència Democràtica de Catalunya. L’onze de maig passat, el jutjat d’instrucció número 3 de Barcelona va citar formalment Penín per declarar. Ho havia de fer en qualitat d’imputat en la trama Adigsa, però no va comparèixer i des de llavors ni els Mossos ni la policia han aconseguit localitzar-lo.

Penín ja va fugir de la Justícia una altra vegada, l’any 2005, quan el fiscal investigava un suposat cobrament de comissions il·legals. Ara, la seva mare diu no saber on para, malgrat que algun conegut afirma haver-lo vist no fa massa dies a Barcelona.

Qui és, però, en Josep Maria Penín ?

Penín, el cobrador del frac de CDC, va treballar 12 anys en diferents departaments de la Generalitat, sempre sota governs de CiU. És parent de Felip Puig, amb qui va coincidir en dos departaments: Benestar Social i Política Territorial. Curiosament aquests eren els dos departaments que en l’època de governs convergents van gestionar l’empresa Adigsa.

En més d’una ocasió Felip Puig, vicesecretari general de CiU, ha mentit i ha dit que no coneix Penín
. “És fill, en segones núpcies, de la vídua de un cosí germà de la meva mare. És obvi que no tinc cap relació de parentiu amb el citat senyor Penín, amb qui no he tingut mai cap relació econòmica ni mantinc cap relació personal”, deia Puig.

Fals. Fa uns mesos, “El Periódico” publicava una fotografia de Felip Puig i Josep Maria Penín junts, lluint la samarreta del mateix equip de futbol sala, un esport per a la pràctica del qual fan falta només cinc jugadors. A més, un exresponsable de seguretat de CDC, Ricard Murga, que va denunciar l’existència d’una trama de cobrament de comissions il·legals, assegura que Penín anava dient que era parent de Felip Puig i que tenia accés directe al despatx del dirigent de CDC, quan aquest tenia càrrecs de responsabilitat a la Generalitat. Josep María Penín, que era militant de CDC, també havia treballat com a guardaespatlles i xofer d’alts càrrecs del partit.

Carod declara la guerra a Carretero i l'acusa de "suïcida polític"


Esquerra s’ha de deixar de tonteries i, si vol ser partit de Govern, ha de passar a fer una política “realista” i “possibilista” per demostrar als seus electors que pot ser una alternativa. L’argument el va exposar Josep Lluís Carod-Rovira, dimecres passat, al programa de TV3 de la Mònica Terribas, “La Nit al Dia”, i el missatge tenia un destinatari amb nom i cognoms: Joan Carretero, exconseller de Governació, exalcalde de Puigcerdà i home fort d’ERC a l’Alt Pirineu, inductor d’una rebel·lió interna que busca acabar amb la substitució de Carod al capdavant del partit.

Carod va dir que “una cosa és el senyor Carretero i una vintena de militants que van ser els més ardids defensors que ERC votés que NO, i els resultats podríem dir que salten a la vista” i l’altra és “la feina” que ha de fer Esquerra. I va afegir: “Demanar en aquests moments un congrés extraodinari és una barbaritat. Això no té cap sentit i per tant, si aconsegueix el suport necessari hi haurà congrés extraordinari. Com que no l’aconseguiran, no hi haurà congrés extraordinari. Això a dins d’ERC no s’ho planteja ningú. No conec ningú políticament tant suïcida que sigui capaç de plantejar-se això quan aquí tenim unes eleccions. Deixem-nos estar de romanços d’una vegada i anem per la feina positiva que hem de fer”.

Les declaracions de Carod a preguntes de la ‘Terribles’ no han caigut gens bé entre els partidaris de Carretero, que les entenen com una “declaració oberta de guerra”. Esquerra, i més concretament en Carod, té un problema: Joan Carretero. I els que el coneixen avisen que “no pararà fins a sortir-se amb la seva”. Veurem què passa.

22.6.06

Madí ordena a CDC la compra massiva del llibre d’un diputat d’Unió que compromet Artur Mas


L’ordre ja ha estat donada pel braç executor de la maquinària política de CDC, David Madí: A les llibreries no hi pot quedar un sol exemplar de l’obra del diputat d’UDC -i teòricament amic- Josep Sánchez-Llibre, titulada “Les veritats de l’Estatut”. El llibre, que s’acaba de posar a la venda editat per L’Esfera dels Llibres, deixa Artur Mas a l’alçada del betum i presenta Josep Antoni Duran Lleida com l’autèntic artífex del pacte de la Moncloa del 21 de gener, l’acord que va fer possible desencallar la negociació de l’Estatut i que va immortalitzar la foto del president de CiU al costat de José Luis Rodríguez Zapatero.

Entre altres coses, el llibre explica que el famós pacte es va tancar dies abans de la coneguda fotografia, i que els que ho van fer possible van ser Alfredo Pérez Rubalcaba i Duran Lleida. Explica que qui va portar el pes de la negociació a Madrid va ser el president d’UDC i no el líder de CDC, que anava molt peix i no s’assabentava massa de res. I relata, també, la traïció que va consumar Mas al demanar una reunió a soles amb Zapatero a esquenes de Duran. Això és el que li va dir el mateix dia 21 en Duran a Sánchez-Llibre: “Josep, crec que en Mas me l’està jugant. El nas em diu que en Mas és a la Moncloa reunit amb en Zapatero”.

I, si tenim en compte com van anar les coses, els fets van donar la raó a Duran i la traïció es va consumar. La nit dels fets, el capo d'Unió, empipat com estava per la jugada bruta de Mas, no va dubtar a l’hora de penjar el telèfon a tot un president del Govern espanyol, que el trucava a petició del líder de CiU per donar-li una explicació sobre la trobada.

Ara Madí vol evitar per tots els mitjans que el llibre tingui molta difusió i més ara que la precampanya electoral és a tocar. L’estratega de CDC tem que les històries que explica Sánchez-Llibre puguin danyar la imatge d’Artur Mas, que podria aparèixer davant l’opinió com un autèntic judes polític.

La segona vegada

No és la primera vegada que Madí ordena depurar les llibreries catalanes amb motiu de la publicació d’un llibre. L’any 2002 va fer el mateix amb l’obra “Artur Mas: biografia d’un ‘delfí’”, escrit per la periodista Montserrat Novell. Aquesta biografia no autoritzada del president convergent va airejar aspectes controvertits i polèmics d’aquest polític que no van agradar gens a Madí. Trobar un exemplar d’aquest llibre és, avui en dia, literalment impossible.

Tornem a l’editorial L’Esfera dels Llibres, amb seu a Barcelona, per recordar que ha publicat, per exemple, títols de Salvador Sostres -sí, el de les columnes de la ‘recontra’ de l’“Avui”-, Oriol Pi de Cabanyes, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar i Miquel de Palol, entre d’altres. Com a curiositats, L’Esfera també ha editat títols com “El cervell eròtic”, una aproximació a les “rutes neuronals de l’amor i del sexe” de l’Adolf Tobeña, o “Els altres andalusos”, una particular visió de “la qüestió nacional de Catalunya” des de l’òptica de l’associació homònima que integren, entre altres, Luis Cabrera, Miguel Fernández, Bienve Moya, Pedro Morón, Juan Miquel Portal i Marta Riera, autors del llibre.

20.6.06

El cas Treball enfronta de nou Pujol i Duran


Josep Antoni Duran Lleida i Jordi Pujol sempre han mantingut una relació política que ha oscil·lat entre l’amor i l’odi. Necessitats l’un de l’altre, les coses entre els dos dirigents d’UDC i CDC es van deteriorar molt en l’última etapa de governs convergents, època en què Pujol va designar successor Artur Mas en lloc de Duran. La darrera crisi entre el president d’UDC i Pujol va complicar molt les coses a CiU al llarg de la campanya pel referèndum de l’Estatut.

Duran va obrir la caixa dels trons fa dos mesos i mig en una conferència que va pronunciar al Teatre Nacional, a Barcelona, amb motiu del 75è. aniversari d’UDC. Sense citar CDC, el líder democristià va denunciar que Unió va ser “objecte” d’una campanya “profunda i intencionada” amb els casos Treball i Turisme. Amb les seves paraules, Duran donava a entendre que CDC havia aprofitat la filtració a la premsa dels casos de corrupció que esquitxen UDC per apartar-lo de la carrera successòria de Jordi Pujol. L’endemà, a Catalunya Ràdio, va ser encara més clar: “Totes les forces polítiques van estar jugant amb aquest tema. Convergència també. A tots els anava bé que Unió tingués dificultats”.

Aquestes acusacions van irritar Pujol, que es va empipar encara més en veure, fa uns dies, la publicació de la conferència de Duran amb les acusacions cap a CDC incloses. Tan emprenyat estava l’expresident que ho va explicar en un acte de partit. I llavors Duran es va ofendre, i molt, i va exigir una disculpa.

Amb la intención de fer pal·lès el seu malestar, Josep Antoni Duran Lleida no va assistir el diumenge 11 de juny a l’acte de campanya que Jordi Pujol va protagonitzar a Taradell, després de pujar al Tagamanent. L’expresident es va haver d’empassar l’orgull i, per telèfon, va demanar disculpes a Duran i el va convèncer in extremis que acceptés participar en l’acte de tancament de campanya de CiU a Barcelona, al pavelló de la Vall d’Hebron.

Oficialment, Pujol i Duran han resolt les discrepàncies i, en els darrers actes de campanya es van encarregar d’escenificar davant les càmeres una suposada reconciliació. Internament, però, el ressentiment entre ambdós polítics es manté ben encès.

15.6.06

Josep Maria Cullell fa campanya a favor de Xavier Trias i en contra de David Madí


Josep Maria Cullell, l’home que fa uns anys estava cridat a ser el successor natural de Jordi Pujol però que va haver de deixar la política per un escàndol urbanístic a Sant Pere de Torelló, torna a la càrrega. Ho fa des de l’ombra, això sí, i ha vingut per ajudar al seu amic Xavier Trias, el candidat convergent a l’acaldia de Barcelona, i, de passada, venjar-se del seu gran enemic a convergència: David Madí, amb qui no es parla des de fa molt de temps.

Resulta que Cullell, segons ha pogut sabe lasantaespina, està fent una tournée per mitjans de comunicació catalans i s’està entrevistant amb una colla d’influents empresaris. Els demana que ajudin a Trias en la seva dura precampanya electoral. Cullell ha prèsa aquesta decisió després d’assabentar-se que el cervell mediàtic convergent, Madí, ha decidit abandonar l’alcaldable a la seva sort, negant-li el suport econòmic i logístic del partit a la seva campanya, que s’està fent sota mínims. La decisió de Madí ha deixat molt tocat a Trias, fins al punt que l’entorn del candidat admet amb la boca petita que l’home “està molt deprimit”. L’avançament de la campanya de les autonòmiques ha acabat d’enfonsar Trias, que dóna la batalla de Barcelona per perduda.

Mentrestant, i a esquenes de l’exconseller de Presidència, Madí ha fet un tracte amb els mitjans: A canvi de fer-se ressò de tot allò que faci i digui Artur Mas, no cal que es preocupin de Trias. De moment, els assessors de comunicació de l’alcaldable són els que estan patint els efectes de la maniobra Madí, ja que se les veuen magres per trobar forats en televisions, ràdios i diaris per al seu candidat (la desesperació és tal que fa unes setmanes a Trias no li va quedar més remei que anar al concurs de TV3 “Sis a traïció” per tenir els seus minuts de glòria).

Desesperat, el candidat va explicant als seus cercles més íntims que Madí l’ha convertit en “la torna de la sociovergència”. És a dir: L’estratega convergent calcula que Mas guanyarà les eleccions i que el PSC acceptarà entrar al Govern, a canvi, això sí, de garantir que Joan Clos seguirà sent l’alcalde. Olé!

14.6.06

Carod va punxar premeditadament al debat de TV3 per venjar-se de Puigcercós


Josep Lluís Carod-Rovira tenia molt clar quin havia de ser el seu paper al debat que TV3 va organitzar amb motiu del referèndum sobre l’Estatut. Anava a perdre per venjar-se de la ‘tràgala’ que unes setmanes abans li havia fet empassar el seu enemic número u a ERC, Joan Puigcercós. Carod, comenten els seus assessors off the record, “veu la batalla tan perduda que ja no li ve d’aquí”. Sap, expliquen les mateixes fonts, que el NO perdrà estrepitosament el 18-J i sap que té les coses molt difícils per continuar liderant el partit. La hipòtesi d’un congrés extraordinari que permeti renovar la direcció -és a dir, reforçar els sectors Puigcercós i Carretero- no està, ni molt menys, descartada. Carod sap que li volen fer el llit i, davant d’una audiència de més de mig milió de telespectadors, no va dubtar ni un segon a consumar la seva primera i petita venjança amb Puigcercós, amb càmeres al davant. Tu em vas fer empassar el NO i ara jo te’l faig empassar a tu, és el raonament que Carod va aplicar en la seva desastrosa cita a TV3.

13.6.06

L’equidistància d’ERC no deixa dormir a David Madí


David Madí, l’estratega electoral de CDC, està preocupat. El discurs de “l’equidistància” que pretesament ha recuperat Josep Lluís Carod-Rovira trasbalsa al responsable de comunicació de CDC, que no sap si el president d’ERC parla seriosament o juga a marejar la perdiu. La preocupació de Madí és tal, que al llarg dels darrers dies s’ha dedicat a trucar els periodistes que segueixen ERC per telèfon per preguntar-los la seva opinió: “Creus que això de l’equidistància és veritat o en Carod ja té clar que tornarà a reeditar el tripartit i parla de cara a la galeria?”. La pregunta, més o menys en aquests termes, la va adreçar a un redactor de política d’un centenari diari barceloní. Madí pateix perquè tem que ERC mantindrà l’aposta estratègica del Govern catalanista i d’esquerres. Si això es confirma, el somni madinià de fer president Artur Mas s’haurà esvaït per sempre.

12.6.06

La possible entrada de CiU al Govern central provoca una nova enganxada Mas-Duran


L’Artur Mas, fa unes setmanes, va estar un parell o tres de dies a Madrid per entrevistar-se amb empresaris i financers, entre ells els directius de Caja de Madrid. En una d’aquestes trobades, en Mas, va tenir una enganxada amb el seu soci de coalició i etern rival: Josep Antoni Duran Lleida. Duran es va manifestar partidari de donar un pas més per bloquejar i trencar el Govern de Catalunya anunciant públicament que CiU estava disposada, finalment, a entrar en l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero.

Duran s’aferrava a la tesi que el president socialista li havia garantit que si CiU es postulava com a partit de Govern a Madrid ell obtindria un ministeri. Molest pel discurs de Duran, en Mas el va tallar en sec: “Fins que CiU no aconsegueixi la presidència a Catalunya, res d’entrar en un Govern a Madrid”.

1.6.06

ERC intoxica la xarxa dient mentides sobre la plataforma “Estatut, Jo SÍ”


Hi ha nervis, a Esquerra, molts nervis. A can republicà han tocat a sometent davant les perspectives que s’obren en vista al referèndum del 18 de juny. Tenen tanta por de quedar en la més absoluta evidència, que han enfilat el camí de la intoxicació i la mentida. Valents com són, els dirigents d’ERC no donen per res la cara i en canvi sí han donat instruccions a la seva ‘brunete’ internàutica perquè calumniï i menteixi a tot drap.

La prova la tenim en uns rumors que un blog molt afí a la causa esquerranosa fa circular sobre Agustí Colomines, un dels caps visibles de la potent plataforma cívica “Estatut, Jo SÍ”, que compta amb l’adhesió de centenars de persones rellevants de la societat catalana, i que es caracteritza per la seva diversitat i transversalitat. A Joan Puigcercós, la presentació de la plataforma li va provocar malsons i ja ha donat instruccions d’atacar-la sense pietat i de totes les formes possibles. Per exemple, fent circular per Internet i venent com a pròpia una notícia ja publicada per Vilaweb dies abans que explicava que la web d’“Estatut, Jo SÍ” s’allotja al servidor de Lavínia, l’empresa que gestiona la pàgina del PSC.

També, des d’aquest blog pro-Esquerra (que escriu les notícies al dictat de Joan Puigcercós) s’ha acusat Colomines d’aspirar a la presidència d’Òmnium Cultural. Per assolir aquest objectiu, segons la ‘brunete’ d’ERC, Colomines s’hauria ‘venut’ al PSC oferint-se a encapçalar la plataforma Estatut, Jo SÍ. Fals. Simplement, Agustí Colomines no és soci d’Òmnium Cultural, de manera que té ZERO opcions de ser-ne el president. Intoxicació, intoxicació i més intoxicació. A ERC se’ls han posat els pèls de punta en conèixer els resultats de l’enquesta que afirma que una majoria dels socis d’Òmnium Cultural està a favor del SÍ.