Xavier Martorell, l’home dels maletins a CiU, responsable de reforçar la seguretat de la federació

Xavier Martorell, exdirector de Seguretat Ciutadana amb Jordi Pujol, ha tornat a CiU per encarregar-se de la seguretat del partit. El pas de la federació nacionalista a l’oposició va comportar que el nucli dur convergent, que abans formava part del Govern perdés la protecció que els garantien els Mossos d’Esquadra que, entre altres coses, s’ocupaven de controlar totes les seves comunicacions.

Després d’experiències com la vigilància a què va ser sotmès Jordi Pujol a la dècada dels 90 per part dels serveis d’intel·ligència espanyols, a CiU són molt gelosos amb la seguretat i no volen sorpreses. La direcció vol tenir garantida l’absoluta confidencialitat en les seves comunicacions i d’aquí ve la contractació de Martorell, a qui se li ha encarregat reforçar les mesures de contraespionatge.

La història dels serveis de seguretat de CiU, però, és de color negre, molt negre. Xavier Martorell era conegut al partit com l’home dels maletins i era el càrrec que, enfilat al seu cotxe oficial, s’ocupava de recollir les donacions anònimes que tradicionalment han alimentat les finances convergents (la federació ha ingressat més de 40 milions en concepte de donatius). Bona part dels diners que, a través d’opaques transaccions, entraven a CiU, ho feien de la mà de Martorell, assenyalen fonts del partit.

Els passos de l’exdirector de Seguretat Ciutadana els va seguir molt d’aprop un altre responsable de seguretat al partit. Es tracta de Ricard Murtra, excoordinador de seguretat de CDC, que ha reconegut haver-se beneficiat personalment del cobrament de comissions il·legals a constructors. Però la immensa part d’aquestes comissions que Murtra va cobrar quan treballava a l’empresa pública Adigsa, van anar a parar a mans de Felip Puig, explica l’excoordinador de seguretat de CDC. Murtra explica que Puig li va dir que els diners no eren per a ell. Per com li han anat les coses a can Convergència, l’exconseller va dir la veritat (o almenys no va dir moltes mentides) a Murtra, ja que Artur Mas el manté com a portaveu parlamentari i l’ha confirmat en una vicesecretaria general a CiU.

El PP oculta que La Caixa els va concedir crèdits per valor de 2,3 milions d’euros

Silenci sepulcral. Josep Piqué, president del PPC, i Daniel Sirera, diputat popular, miren cap a una altra banda i callen. Els mitjans afins a Rajoy -“El Mundo”, per exemple- eviten el titular, però lasantaespina parla alt i clar: El PPC té contractats crèdits amb La Caixa per valor de 2,3 milinos d’euros. Segons “El Mundo”, les obligacions contretes pel PP amb l’entitat que presideix Ricard Fornesa són “quantitats simbòliques”.


Qui també té comptes pendents amb La Caixa és UDC. El partit que presideix Josep Antoni Duran Lleida té un impagat per valor de 1,9 milions en obligacions. Juntament amb el Partido Andalucista, és l'única formació política que té impagats amb La Caixa.

Quantitativament, però, qui més diners deu a l’entitat financera és CiU, que el 2005 va contraure un crèdit valorat en 16,6 milions d’euros. De la seva banda, ICV té un deute de 2,3 milions d’euros amb la caixa catalana.

Lara pensa en Enric Marín com a nou director del diari “Avui”

El secretari de Comunicació del Govern, Enric Marín, no s’ha acabat d’adaptar al càrrec i medita la seva sortida de l’Administració. Segons ha pogut saber lasanatespina, Marín ha ofert els seus serveis a l’empresari José Manuel Lara Bosch, propietari del grup Planeta.

Lara Bosch, informen fonts properes a l’empresari, ha escoltat la proposta de Marín amb interès i ja pensa en reservar-li un lloc en la immensitat del grup Planeta: La direcció del diari “Avui”, rotatiu participat per l’imperi comunicatiu de Lara Bosch, el Grup Godó i la Generalitat, a través de l’Institut Català de Finances. Marín, un perfil professional que Javier Godó, editor de “La Vanguardia”, no veu amb mals ulls per a l’“Avui”, seria el recanvi del qüestionat Vicent Sanchís.

El pas de Marín a aquest diari català no faria més que confirmar les bones relacions que manté Lara Bosch amb ERC, relacions que han millorat moltíssim els darrers mesos amb motiu de la concessió de llicències de televisió digital terrestre. Aquí, la Conselleria Primera del Govern, controlada, com sabem, per ERC, hi té molt a dir, i Lara Bosch, per la seva part, ha demostrat un gran interès en obtenir concessions per emetre al Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental a través de la societat Uniprex Televisió Digital Terrestre Catalana.

El Conde de Godó no va ser l’únic que va veure el Chelsea-Barça envoltat de Boixos Nois; també ho van fer els directors d’El Periódico i l’Avui

Ara que el Barça torna a la Champions, ho fa demà, al camp del Benfica de Lisboa, aprofitem per recordar el segon capítol d'un trist episodi que van protagonitzar el club, directors de diaris i algun líder polític català amb motiu de la passada eliminatòria, la que va enfrontar els blaugrana amb els anglesos del Chelsea. A lasantaespina prometíem, fa unes setmanes, més informació sobre la polèmica extraesportiva que va envoltar aquell partit. Aquí va.

La qüestió és que Joan Laporta va fent amics en els principals diaris que s’editen a Catalunya, i a UDC. El president del Barça va deixar en ridícul al president del Comitè de Govern d’aquest partit, Josep Antoni Duran Lleida, quan el 22 de febrer deixant-lo sense entrades per al partit Chelsea-Barça, disputat a Londres. Duran, que va convidar la cúpula de “La Vanguardia” -el Conde de Godó, Màrius Carol i José Antich- a veure el partit des de la llotja d’Stamford Bridge -o com a mínim des de la tribuna-, va quedar en evidència quan des del Club li van dir que d’entrades no n’hi havia i que, com a molt, podrien trobar-los tiquets per seguir l’encontre des d’un dels gols, zones que es reserven als seguidors radicals.

Així, Duran, el Conde, Carol i Antich van haver de veure el partit barrejats amb els Boixos Nois, és a dir, amb la plebs. Es veu que la cara del Conde era un autèntic poema i que en Duran no sabia cap a on mirar.

Però el líder d’UDC i els de “La Vanguardia” no va estar sols a les graderies d’Stamford Bridge. Quan van arribar a la zona de darrere la porteria, es van trobar que allí hi havia, asseguts i amb cara de circumstàncies, Vicent Sanchís, director de l’“Avui”, Salvador Sostres, col·laborador de l’“Avui” -els de l’“Avui” i “La Vanguardia” ja havien coincidit la nit abans en l’exclusiu restaurant Cipriani (vegi’s lasantaespina del 06-03-06)-, i, unes cadires més enllà, el director d’“El Periódico”, Antonio Franco.

Resulta que Laporta disposava de 50 localitats a la Llotja del camp de Chelsea que va repartir entre els seus amics ‘pijos’. No va pensar ni en les autoritats, ni en els polítics ni en els periodistes, als que va ‘condemnar’ a seguir el partit des dels gols.

En cercles periodístics es comenta que el cabreig del Conde de Godó amb Laporta és monumental. No li perdona el lleig que li va fer el president del Barça que, per exemple, va obligar al distingit noble a compartir urinaris amb els ‘hooligans’ del Chelsea i els Boixos del Barça. Qui sap si, com a represàlia, Javier de Godó promocionarà Enric Bañeres, nuñista declarat i enemic acèrrim de Laporta, a la secció d’esports del diari. Bañeres va ser defenestrat quan en Jan va arribar a la presidència del club.

Puigcercós i Tardà les van passar magres per evitar el ‘sí’ de Carod a l’Estatut

El projecte de nou Estatut de Catalunya fa estralls a la cúpula d’ERC. Els republicans van viure moments de molta tensió mentre la reforma es va debatre a la Comissió Constitucional del Congrés. Ho explica el diputat Joan Tardà, que admet en privat que ell i Joan Puigcercós van tenir “molta feina” per convèncer Josep Lluís Carod-Rovira que votés no a l’Estatut. Ahir dimecres, poques hores després de la votació al Congrés, un Carod gens eufòric admetia al programa d’en Josep Cuní a TV3 que ni a ell ni a d’altres dirigents d’Esquerra els agrada dir ‘no’ a l’Estatut.

Entre aquests dirigents dels que parlava Carod no s’hi troben, segons han explicat fonts d’ERC a lasantaespina, ni Joan Tardà -que va declarant que s’ha tret un pes de sobre després de votar no a la Comissió Constitucional-, ni òbviament Joan Puigcercós -que manté viu els seu pols de poder amb Carod-, ni tampoc el diputat Joan Puig, que ja ha fet números i diu: “Si mantenim el no a l’Estatut, captarem moltíssim vot jove i acabarem amb 40 diputats al Parlament”. I Puigcercós president.

L’Estatut ha desunit Esquerra, ha accentuat les diferències de criteri entre Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Sembla que el segon té més números per guanyar aquesta particular guerra. Alguns dirigents republicans, explica una diputada, esperen amb candeletes que Puigcercós els serveixi en safata “el cap de Carod”.

Carretero va amenaçar Puigcercós i Carod de posar-los les bases d’ERC en contra si permetien que Maragall el cessés

Joan Carretero comença a ser un seriós problema per a la direcció d’ERC. Dirigent territorial consolidat ja que, durant molts anys, al capdavant de l’Ajuntament de Puigcerdà, va ser l’alcalde més important d’Esquerra, Carretero s’ha guanyat, amb el seu discurs radical de tall més aviat populista, la simpatia de la militància. Conscient d’això, el conseller obsequiava la militància republicana amb les controvertides declaracions de diumenge passat a “La Vanguardia”, on acusava José Luis Rodríguez Zapatero d’“espanyolista demagog”.

Aquell dia va començar el tour de force a la cúpula d’ERC, que es va intensificar dilluns al matí, en la reunió de l’Executiva del partit, a Barcelona. Carretero va entrar a la seu de Villarroel amb el missatge après. Missatge que va fer arribar personalment als dos màxims dirigents del partit, el president, Josep Lluís Carod-Rovira, i el secretari general, Joan Puigcercós. Després de conèixer l’advertiment del president Pasqual Maragall -allò de “si no rectifica, s’haurà d’atenir a les conseqüències”- els va reclamar suport incondicional en la crisi. Sobre les 12.30 hores sortia Carod davant la premsa justificant les paraules de Carretero.

Aquí obrim un petit parèntesi : La prova que la direcció republicana tenia previst abandonar Carretero a la seva sort la tenim en el fet que la consellera Marta Cid, mentre es reunia l’Executiva, era entrevistada per Antoni Bassas al Catalunya Ràdio. Evidentment li va preguntar per Carretero i la resposta de Cid va ser tèbia, molt tèbia. Es va limitar a dir que les declaracions del titular de Governació s’havien tret fora de context i va evitar de totes totes donar el seu suport explícit al conseller. Cid va obeir la consigna que li havia donat la direcció: A Carretero, de moment, ni aigua.

Recuperem les lluites de poder. A l’entrevista de “La Vanguardia” l’amenaça de Carretero a Puigcercós i Carod era clara. Preguntat sobre la posició d’ERC en el referèndum sobre l’Estatut, deia: “Encara no conec a cap militant que tingui dubtes. El 100% de la militància s’està pronunciant pel no i la història d’Esquerra demostra que els seus militants són molt aficionats a canviar els seus dirigents quan fan coses que no els agraden”.

A ERC, els advertiments de Carretero s’interpreten com una fugida endavant del conseller per tapar els escàndols que el persegueixen. Recordem-los: el TSJC investiga una querella per prevaricació i desobediència contra Carretero, que quan va ser alcalde de Puigcerdà va firmar dubtosos convenis urbanístics amb les empreses Gesdip SA, que autoritzava la construcció d’un centre comercial, i amb el Grup Supeco Maxor SL, que va ampliar un hipermercat i va construir una benzinera vulnerant el pla general.

Carretero té pensada la posada en marxa d’una tercera via a ERC alternativa als dos corrents majoritaris, que divideixen els partidaris de Carod i els de Puigcercós. “A la cúpula no li convé tenir Carretero descontent perquè saben que el conseller no té massa manies”, explica un quadre d’ERC proper a l’exalcalde de Puigcerdà. De moment, Carod i Puigcercós l’han defensat davant de Maragall.

El president de la Comissió de Garanties del PPC fa de portaveu d’un macroprostíbul barceloní

Alberto Fernández Díaz té molt clara la seva política d’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, que es fonamenta en la màxima: Allà on puguis, crea un conflicte que et beneficiï políticament, i, si de retruc beneficia els teus amics, doncs millor.

Un exemple: Fernández Díaz és, d’entre els polítics municipals, el que més es fa sentir quan hi ha queixes veïnals per la presència de prostíbuls als seus barris. S’apressa a abanderar aquestes causes civíques per utilitzar-les com a arma per desgastar l’equip de Govern. Però acostuma a ometre informació i no diu que, entre altres coses, que coneix al portaveu del Bailén 22, un dels macroprostíbuls de més renom de Barcelona: Fernando Martínez Iglesias, advocat i secretari general de la FECALON (Federació Catalana d’Associacions de Locals d’Oci Nocturn).

El coneix molt bé perquè Martínez Iglesias va ser secretari d’Organització del PPC quan Fernández Díaz n’era el president, i va ocupar, entre altres càrrecs, el de conseller municipal del districte de Les Corts. Tampoc explica el president del grup municipal del PPC a Barcelona, que Fernando Martínez Iglesias és el president de la Comissió de Garanties del seu partit, la persona encarregada, per tant, d’expulsar als militants díscols.

Fernández Díaz practica un doble joc que a curt termini pot resultar políticament rendible: per un costat encén els veïns contra l’Ajuntament amb l’argument de la proliferació de prostíbuls, i per l’altre introdueix en el cercles de la seva màxima confiança a persones com Fernando Martínez Iglesias, tot un expert en el funcionament dels prostíbuls.

Camps (CiU) torna els calers estafats al grup KIO per evitar la presó

Aquests dies el cas Torras ha tornat a la primera plana de l’actualitat, amb la declaració com a testimoni d’Emilio Botín, president del Banc Santander Central Hispano, a l’Audiència Nacional. Botín, aquesta setmana, ha hagut d’explicar que el seu banc va retornar a Javier de la Rosa 3 millones de euros que el financer amic de Jordi Pujol havia avançat en concepte de comissió per un crèdit multimilionari que finalment va contractar a una altra entitat. A De la Rosa se’l jutja per ser el cervell d’una gran estafa al grup d’inversions kuwaitià KIO.

Recentment, en el marc de l’obscura trama del cas Torras, l’exdiputat de CiU Jaume Camps ha tornat els diners del grup KIO que va rebre a través del financer Javier de la Rosa i així s’ha escapat d’anar a la presó. Camps, que durant la instrucció del cas va reconèixer haver rebut 700.000 euros de De la Rosa entre 1990 i 1993, que va ingressar en un compte a Suïssa. L’exdiputat convergent i membre del Consell Consultiu que va supervisar el projecte de nou Estatut de Catalunya, ha arribat a un acord extrajudicial amb el Grup Torras.

Esquerda a l’Església catalana: bisbes ultraconservadors versus aperturistes

La ferida és profunda, l’esquerda, molt gran. La divisió a l’Església catalana és un fet i, segons han confirmat a lasantaespina fonts properes a la Conferència Episcopal Tarraconense, la cosa “pot anar a més” si ningú atura les injerències dels sectors espanyols més reaccionaris. La pressió de l’Opus Dei i d’altres associacions ultracatòliques, com els Legionarios de Cristo -que compta entre els seus seguidors amb membres de la il·lustre família Aznar-Botella- per controlar l’Església catalana és molt forta, assenyalen les mateixes fonts.

De moment, l’Opus i els Legionaris ja controlen dos bisbats: el de Vic, on hi tenen el tortosí Romà Casanovas (a la foto apareix amb el líder de la plataforma xenòfoba "Plataforma per Catalunya" Josep Anglada), i el de Tortosa, on hi van col·locar, l’octubre de 1997, al valencià Xavier Salinas i Viñals, que abans va ser bisbe d’Eivissa. Ara, l’objectiu dels ultracatòlics és el bisbat de Girona. El bisbe que hi ha ara en aquella ciutat és Carles Soler i Perdigó, un home que no agrada a l’Opus i companyia pel seu perfil moderat. Soler i Perdigó té 74 anys i, per tant, està a punt de jubilar-se. Davant d’això, els sectors rmés reaccionaris de l’Església espanyola apreten al Vaticà perquè situï al capdavant de la diòcesi de Girona al bisbe d’Eivissa, el valencià Vicente Juan Segura.

Fonts eclesiàstiques recorden que, per exemple, Vicente Juan Segura va intervenir en la redacció del discurs que el papa Benet XVI va pronunciar davant dels bisbes espanyols que, poc després de l’inici del seu Pontificat, van visitar Roma en visita ad limina. En el discurs va criticar la retirada d’algunes mesures contemplades pel PHN per part del Govern socialista -entre elles el transvassament de l’Ebre-.

Al darrera de tots aquests moviments hi ha amagada la figura d’un periodista: José R. Navarro Pareja, especialista en religió de “La Razón”. La influència de Navarro Pareja en les organitzacions ultracatòliques és molt gran i aquest periodista, que va assessorar el bisbe d’Eivissa en la redacció del discurs de Benet XVI, és un dels principals vertebradors del discurs que fan a Catalunya bisbes com els de Vic i Tortosa, enfrontats ideològicament, per exemple, amb els seus homòlegs de Barcelona, La Seu d’Urgell i Solsona, que prediquen un discurs més aperturista.

Xavier Sala-i-Martín evita donar el seu suport a l’acord de finançament pactat per Mas amb Zapatero

Ui, ui, ui! L’economista Xavier Sala-i-Martín, un dels capitans de la Fundació Catalunya Oberta (FCO) creada per Lluis Prenafeta -sí, l’esbirro de Jordi Pujol en els seus primers governs- es nega a avalar públicament l’acord de finançament que Artur Mas, president de CiU, va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero.

Aquest matí, Sala-i-Martín ha estat sotmès a un tercer grau en directe pel conductor d’“El matí de Catalunya Ràdio”, Antoni Bassas, que li ha preguntat tres o quatre vegades si considerava que l’acord sobre finançament Mas-ZP era bo. Sala-i-Martín ha tirat pilotes fora i, incomodat per la insistència de Bassas, ha acabat responent “això pregunti-ho als polítics, que són ells que ho han pactat”. Arribats a aquest punt, Sala-i-Martín ha dit que només es mullarà sobre l’acord de finançament quan sigui definitiu i se sàpiga els diners que aporta per a Catalunya.

Per si amb això s’hagués quedat curt, aquest economista, professor de la Columbia University (EUA), ha negat amb vehemència haver assessorat a CiU a l’hora de confeccionar la seva proposta de sistema de finançament. A jutjar pels comentaris de Sala-i-Martín, sembla que Artur Mas va perdent suports a la FCO, una entitat que està a mans de Prenafeta, recordem-ho, l’home que va “enxufar” a Artur Mas a l’empresa privada fa uns anys (al Grup Vilassar Internacional, concretament, en l’època en que la firma Tipel, pertanyent al grup, va fer aigües) i el va apadrinar en el seu debut en política. Ui, ui, ui!

Gallardón i Zarzalejos (ABC) posen a parir Jiménez Losantos davant d’Esperanza Aguirre, que no diu ni piu

El divendres passat, amb motiu del premi Coche del Año, el diari “ABC” va reunir en una mateixa taula a Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, Santiago Ibarra, president de Vocento, José María Bergareche, vicepresident de Vocento, José Antonio Zarzalejos, director d’“ABC” i Catalina Luca de Tena, presidenta-editora del diari madrileny, entre d'altres.

Federico Jiménez Losantos va ser el tema de conversa de l’àpat, segons ha pogut saber lasantaespina, i no va rebre, precisament, elogis dels notables comensals. Va començar a disparar Alberto Ruíz-Gallardón, que va fer servir alguna paraulota per definir Jiménez Losantos. També va explicar la mala passada que el periodista li va fer, no fa massa, a la COPE: Resulta que l’alcalde de Madrid, amb la intenció de destensar les relacions amb la cadena d’emissores, va acceptar ser entrevistat al programa “La mañana”. L’entrevista, en paraules de Gallardón, va anar “molt bé” perquè tot va ser “molt correcte”. La sorpresa va arribar quan, ja fora dels estudis, Gallardón va sentir a Losantos despotricar de la seva persona. “Tot el que no em va dir a la cara en l’entrevista m’ho va dir després, sense que jo em pogués defensar”, es lamentava el pobre Alberto. En la seva opinió, l’actitud de Losantos demostra que és “un covard”. A més, a parer del dirigent del PP, l’actitud de Jiménez Losantos no beneficia massa al PP, perquè, si bé excita els sectors “més reaccionaris” no agrada gens a un sector dels votants més moderats de partit.

José Antonio Zarzalejos va agafar el testimoni de Gallardón i, no menys crispat que l’alcalde de Madrid, va criticar a Jiménez Losantos perquè “no para d’insultar-me a mi i al meu pare i això no ho tolero”. Zarzalejos es va queixar que, públicament, el periodista de la COPE parli d’ell com “El maligno” i va demanar que la fiscalia intervingués en el cas de manipulació de les dades d’audiència. Darrerament, “ABC” ha dedicat alguna editorial molt dura a Federico Jiménez Losantos,

Gallardón i Zarzalejos van pronunciar totes aquestes crítiques a Federico Jiménez Losantos en presència d’Esperanza Aguirre, que va permanèixer en tot moment amb la boca tancada, evitant sortir en defensa del director de “La mañana” de la COPE.

Pedro J. Ramírez a Montilla: “Ministro, yo no soy como Federico”

Una sèrie d’informacions publicades a “El Mundo” -i molt comentades a la COPE- sobre el crèdit que té el PSC amb ‘la Caixa’ -i que ambdós mitjans vinculen amb l’OPA de Gas Natural a Endesa- van provocar una resposta contundent, gairebé airada, del ministre José Montilla, en que va acusar, amb noms i cognoms, Pedro J. Ramírez i Federico Jiménez Losantos de “personatges amorals” (12-11-05). L’acusació li va caure com un gerro d’aigua freda al director de “El Mundo”, que diu a Montilla: “Ministro, yo no soy como Federico”. I en to conciliador, després d’haver demanat la dimissió de Montilla en nombroses editorials, Pedro J. Ramírez va afegir: “Ministro, si he dicho algo que te ha molestado te pido disculpas. Pero yo no soy como Federico”. No sabem si el ministre l’ha disculpat.

Felip Puig, de pífia en pífia i ‘tiro porque me toca’

No n’encerta ni una, l’espifia dia sí, dia també. Felip Puig està en hores baixes deprés de comprovar, en els darreres mesos, que totes les desgràcies li ponen. El 21 de desembre, a través de les pàgines de “El Periódico”, Ricard Murga, exresponsable de seguretat de CDC, va revelar que, en nom del partit, cobrava comissions il·legals a constructores a canvi de contractes d’obra pública. Això va passar a Adigsa entre el 1988, quan Felip Puig estava al capdavant de l’empresa pública. El març del 2005 va sortir a la llum pública l’escàndol protagonitzat per Josep Maria Penín, un personatge parent llunyà de Puig, que va ser acusat per un constructor de cobrar comissions il·legals en nom de CDC. Recentment, la Fiscalia ha encarregat una investigació sobre el cobrament irregular de multimilionàries indemnitzacions per part d’alts directius de Ferrocarrils de la Generalitat. Els pagaments es van autoritzar amb Puig al capdavant de Política Territorial.

A la manifestació, al costat del presumpte aspirant a assassí

Per si no en tenia prou d’escàndols i pífies, ara Felip Puig observa impotent, i entre estirada de cabells i estirada de cabells, com la justícia investiga l’exalcalde de Torrelles de Foix, Erasme Torrents, militant de CDC, acusat de contractar uns sicaris perquè assassinessin el regidor trànsfuga Salvador Miralles, que ara governa amb el PSC. El 27 de juny del 2004, Felip Puig va participar en una manifestació de suport a Torrents. Anava al capdavant, sostenint la pancarta al costat de l’exalcalde (foto). Puig va titllar la moció de censura d’“antidemocràtica”, va demanar “perdó per tenir massa bona fe i incorporar a les nostres llistes gent que no s’ho mereix” i va afirmar una i altra vegada que “la gent de Torrelles no es mereix això”. No es mereix què? Els trànsfugues? D’acord. I els presumptes aspirants a homicida? Se’ls mereix Torrelles?

Puig s’està quedant calb

Felip Puig, conscient que l’ha tornada a cagar, s’està quedant sense cabells. El seu peu específic a CiU ja estava prou diluït com perquè ara surtin a la llum les declaracions de Sebastià Bayona, un dels sicaris que Torrents hauria contractat a canvi de 50.000 euros. Bayona ha explicat que fins i tot havia comprat un rifle amb mira telescòpica per carregar-se a Miralles. Com en les històries de gàngsters, Torrents va demanar a un fotògraf de Vilafranca del Penedès, Joan Güell, imatges de Miralles. Aquests fotos van anar a parar a mans dels sicaris d’Erasme Torrents (edició d’“El Punt” de dijous 9 de març). El que dèiem: Felip Puig està a punt de perdre els pocs cabells que li queden.

Puigcercós, la versió 'cutre' d’Artur Mas

Joan Puigcercós no passa per un bon moment. La seva esquizofrènia estatutària li està passant factura i corre el risc de perdre la personalitat política que li quedava. Tan és així, que ahir, quan va arribar a Catalunya Ràdio per participar en el mediàtica cara a cara organitzat per en Bassas semblava pròpiament una fotocòpia dolenta del líder de CiU. Mas lluïa un trajo fosc; Puigcercós també. Mas duia camisa blava; Puigcerós també. Mas duia al coll una corbata de ratlles; Puigcercós, també. La incògnita és saber si el secretari general d’ERC duia també els calçotets del mateix color que el president de CiU.

L’adopció, per part dels dirigents d’Esquerra, del discurs que CiU va utilitzar a Catalunya durant la negociació parlamentària de l’Estatut és un fet a Madrid. Carod-Rovira i Puigcercós perden el cul per sortir als mitjans, per ser els protagonistes. Una febre que ja va patir Artur Mas fa unes setmanes. Ara, els que busquen la foto a la desesperada són els nois d’ERC. La diferència, és que el president de CiU exhibeix les formes d’un ‘pijo’ de la Bonanova barcelonina i que, amb tots els respectes, en Puigcercós té el glamour d’un bosquerol de Ripoll i en Carod el d’un pagès que cultiva avellanes del Camp de Tarragona. Qualsevol dia els veiem passejant per la gal·la dels Òscar o desfilant per la passarel·la Cibeles.

I el bigoti suat de Mas fa emprenyar Madí amb TV3

D’altra banda, ha transcendit que l’assessor i mà dreta d’Artur Mas, David Madí, treia foc pels queixals dilluns a la nit mentre veia a Artur Mas a la tele, en l’entrevista que va concedir al programa “La nit al dia” de la Mònica Terribas. A en Mas li suava ostensiblement el bigoti. Madí, un obsés de la imatge i dels enemics de la pàtria, en va culpar a les maquilladores del programa. Fonts convergents expliquen que el primmirat Madí “ja veia fantasmes on no n’hi ha i acusava a la gent de ‘La nit al dia’ de maquillar a Mas malament a consciència”.

El Vaticà ‘desterra’ Xavier Vendrell per un desafortunat comentari que va fer al cardenal Etchegaray, un dels homes de confiança de Benet XVI

Xavier Vendrell no tornarà mai més al Vaticà, almenys en visita oficial. La cúria romana ha vetat la seva presència a la Santa Seu, molesta per la jugada que el secretari general del Conseller Primer i secretari d’Organització d’ERC els va fer en la seva primera (i única) visita oficial, que va tenir lloc el 23 de novembre del 2005: A priori, Vendrell hi acudia per tractar “diferents qüestions” relatives a Catalunya i a les relacions del Govern amb el Vaticà -així ho va explicar el mateix conseller primer, Josep Bargalló, el 24 de novembre passat en una entrevista a TV3-. Però hi va haver un canvi de plans: La visita va coincidir amb la polèmica desfermada pels sistemàtics atacs contra Catalunya per part del periodista de la COPE, Federico Jiménez Losantos, i Vendrell va aprofitar l’avinentesa per expressar personalment la queixa de la Generalitat a la cúria romana.

La queixa del secretari general del Conseller Primer, a banda de no caure massa bé a Roma, tampoc no va arribar gaire amunt, ja que el secretari d’Estat de la Santa Seu, Ángelo Sodano, no va poder (o no va voler) atendre’l. Així, la delegació oficial catalana va ser rebuda per un minutant, un oficial de segona.

Josep Maria Cullell va intercedir per fer possible una segona reunió

Però la Conselleria Primera volia alguna cosa més de Roma, volia alguna reunió de més alt nivell que justifiqués el viatge. I aquesta trobada va ser possible, paradoxes de la vida, gràcies la intermediació d’un dirigent històric de CDC, l’exconseller Josep Maria Cullell, recentement nomenat assessor de la Santa Seu en afers econòmics, a proposta del cardenal Ricard Maria Carles. Cullell va arreglar una trobada de Vendrell amb el vicedegà del Col·legi Cardenalici, el cardenal francès Roger Etchegaray, un dels homes forts del Govern de l’Església, que comana el Papa Benet XVI.

A Etchegaray, la trobada amb Xavier Vendrell li va sentar pitjor que un mal de ventre. Poc delicat, el secretari general del Conseller Primer va fer el següent comentari tot just entrar al despatx de l’influent cardenal: “Qui m’havia de dir a mi que estaria aquí, jo, que sóc el nét d’un home que es dedicava a cremar esglésies al Penedès...”. La cara de monsenyor Etchegaray es va transformar en tot un poema. La conseqüència del comentari gens respectuós de Vendrell: “Aquest senyor no tornarà a ser rebut al Vaticà mai més”. Anirà a l’infern. Paraula de l’Església.

Lasantaespina: La veritat des del pal de paller, la referència a Internet

Lasantaespina agraeix als seus lectors (cada vegada més nombrosos i fidels) l’interès que demostren per les exclusives sobre l’actualitat política catalana que publica a la xarxa, potser perquè expliquem sense pèls a la llengua “la veritat des del pal de paller”; i, la prova que el que diem va a missa la trobem diumenge passat, quan una agència de notícies tan prestiogiosa com Europa Press va enviar un teletip amb el següent titular: “Mas cenó con un grupo de empresarios, que le instaron a pactar el Estatuto, días antes de verse con Zapatero” (5 de març del 2006). El 23 de gener passat, lasantaespina ja donava aquesta exclusiva: “Pocs dies abans de la reunió Mas-Zapatero, empresaris catalans van pressionar el president de CiU perquè pactés l’Estatut el més ràpid possible”.

La notícia d’Europa Press explicava que: “La reunión se produjo el día 17, cuatro días antes del encuentro secreto de Mas y Zapatero en La Moncloa en el que se cerró el pacto global del Estatut. Consistió en una cena en casa de uno de los empresarios, Leopoldo Rodés, presidente de Media Planning”, i que “a esta cena acudieron, entre otros, el presidente de Repsol YPF, Antoni Brufau; el presidente de Agrolimen, Lluís Carulla; el editor de La Vanguardia y Consejero de la Caixa, Javier de Godó, y el presidente del grupo Planeta, José Manuel Lara. También asistió el presidente de Freixenet, Josep Lluís Bonet”.

L’endemà dilluns, l’edició nacional de “El Mundo” es feia ressò, en un titular a quatre columnes, de la nostra exclusiva: “Empresarios catalanes urgieron a Mas a pactar el Estatuto cuatro días antes de reunirse con Zapatero”. A continuació, reproduïm la noticía que va treure a la llum lasantaespina:

“Pocs dies abans de la reunió Mas-Zapatero, empresaris catalans van pressionar el president de CiU perquè pactés l’Estatut el més ràpid possible”

El conegut i influent empresari Leopoldo Rodés, fundador de Media Planning i president de l’Instituto de la Empresa Familiar, va oferir, el 17 de gener passat, un sopar a casa seva. En la llista d’il·lustres convidats no hi van faltar Javier Godó, del Grup Godó; José Manuel Lara-Bosch, del Grup Planeta; Fernando Casado, president de la Escuela de Administración de Empresas (EAE) i director general de l’Instituto de la Empresa Familiar; Lluís Carulla, del grup Agrolimen; Antoni Brufau, president de Repsol; Juan Roig, propietari de la cadena de supermercats Mercadona; ni tampoc Artur Mas, president de CiU. Es va parlar de l’Estatut, “sense embuts”, expliquen alguns dels assitents a l’acte.

El sopar a can Rodés se celebrava quan encara faltaven uns dies per la reunió secreta Mas-Zapatero, i el president de CiU hi va acudir amb la intenció de tranquilitzar el poder econòmic: En principi, els va explicar, CiU està pel no a l’Estatut. Però que ningú es preocupi, va dir Mas, perquè, en cas que la reforma embarranqui, CiU garantirà l’estabilitat política a Espanya oferint un pacte al PSOE de Zapatero.

Els empresaris van rebutjar els arguments del líder convergent i li van exigir que busqués un acord el màxim de ràpid amb el PSOE. Li van expressar la seva preocupació pel boicot als productes catalans, per la crispació generada pel PP al voltant de l’OPA de Gas Natural a Endesa. Van reclamar a Mas un acord sobre l’Estatut i, sobretot, un pacte amb Zapatero sobre finançament. Per com han anat les coses, hem de pensar que l’empresariat català es va sortir amb la seva.

“La Vanguardia” i l’“Avui”, sopant a l’exclusiu Cipriani de Londres

Javier de Godó, el ‘conde’ que edita “La Vanguardia”, José Antich, director del diari i Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó, van viatjar a Londres, fa dues setmanes, per presenciar en directe el Chelsea-Barça. Els tres directius van arribar a la ciutat el dimarts 21 de febrer, un dia abans del partit, i van tenir el privilegi de sopar a l’exclusiu restaurant Cipriani, situat al número 25 de Davies Street, molt a prop d’Oxford Street, el centre comercial de la capital anglesa.

A Godó, Antich i Carol, que van poder disfrutar l’elaborada -i gens assequible- cuina italiana que serveixen al Cipriani, se´ls devia quedar cara de fetuccini quan van veure que dos bons ‘amics’ seus endrapaven pasta o el que fos en una altra taula del restaurant: Sí, sí, es tractava del director de l’“Avui”, Vicent Sanchís i el sempre controvertit col·laborador d’aquest diari, Salvador Sostres. El fill de Sanchís ocupava una tercera cadira.

El comentari que va fer Javier de Godó en veure que Sanchís, el seu fill i Sostres sopaven al Ciprinani va ser demolidor: “Debemos de ser la empresa con más comensales en este restaurante”. Carol i Antich van assentir.

El preu del cobert a Cipriani no és, precisament, assequible. Tenint en compte que la família Godó ha fet un important esforç inversor al poc rentable, econòmicament, diari “Avui”, al ‘Conde’ li devia fer ben poca gràcia veure a Sanchís i Sostres menjant a l’exclusiu restaurant londinenc. La pregunta és: El senyor Godó va pagar les dietes del viatge de Sanchís, Sanchís fill i Sostres? Al ‘Conde’ els fetuccini no se li devien posar massa bé.

El cantant Elton John i la dissenyadora Donatella Versace, entre d’altres, són clients habituals del Cipriani, on també s’hi deixen veure, de tant en tant, estrelles com Madonna. Això ens pot donar una idea aproximada del preu del menú. Vist això, els detractors de Sanchís al Grup Godó, que no són pocs, es deuen fregar les mans al veure com aquest periodista fa punts davant del ‘Conde’ perquè el ratifiqui en el càrrec.

En properes entregues, lasantespina oferirà més detalls de l’expedició de “La Vanguardia” i l’“Avui” a Londres.

Rajoy contraprograma les trobades de Mas amb empresaris i pressiona Lara Bosch

CiU i PP es disputen el suport dels empresaris més influents de Catalunya. Si fa unes setmanes lasantaespina revelava que Artur Mas havia participat en un sopar amb l’elit empresarial catalana a casa de Leopold Rodés, fundador del potentíssim grup Mediaplanning, ara hem sabut que Mariano Rajoy es va reunir amb un selecte grup d’empresaris el dimarts 14 de gener passat, al Círculo Ecuestre de Barcelona. L’Estatut -no pas en termes positius-, el boicot als productes catalans i la crispació política van ser els temes estrella que es van parlar en aquesta trobada. Entre els participants hi havia José Manuel Lara Bosch, del Grupo Planeta, que no es perd cap de les trobades amb polítics. També hi havia Manuel Lao, del grup CIRSA.

Setmanes després de la trobada amb Rajoy, Lara Bosch sortia, ahir, en roda de premsa, com a portaveu del Círculo de Economía, per carregar contra la inversió en infrastructures del governs central i català, fins al punt que va qualificar la situació de “catastrofista”. Fonts dels empresaris comentaven, després de la trobada amb la premsa, que bona part del guió que va llegir Lara Bosch l’havien escrit al PP. Les estretes relacions que manté aquest poderós empresari amb els polítics freguen l’esquizofrènia: Lara és prou hàbil per estar bé amb el PP i fer la gara-gara a Carod-Rovira, amb qui li interessa estar bé per obtenir les llicències de televisió digital terrestre que persegueix l’empresari barceloní.

Martínez-Pujalte, diputat del PP al Congrés: “¿Esto de Osona donde está, en Girona, verdad?”

El desconcert al PP ha assolit nivells històrics. Al número 13 del carrer Gènova no s’acaben de creure el que està passant a Catalunya, el feu del poc estimat Josep Piqué. La currua de dimissions, expulsions i crítiques a les directrius que dicten Acebes i Zaplana és de tal magnitud –Osona, Lloret, Palamós, Figueres, Santa Coloma de Farners, Ventalló,...- ha arribat al Congrés dels Diputats, fins al punt que s’ha convertit en un dels temes de conversa en els habituals ‘corrillos’. En una d’aquestes converses informals que tenen lloc als passadissos de la casa dels Lleons, els comentaris d’un diputat prou conegut del PP, el sempre incisiu Vicente Martínez-Pujalte, li preguntava això a una companya de partit: “¿Esto de Osona dónde está... en Girona, verdad?”. La seva colega li responia amb cara d’interrogant.

Martínez-Pujalte, com la majoria de dirigents del PP, está preocupat pel desgavell que viu el partit a Catalunya, on cada dia que passa apareixen noves veus discordants amb la política que marca Gènova. Les últimes dissencions, la del president comarcal del PP a Osona, Josep Páez –per qui preguntava un capficat Pujalte-, i la d’una membre de l’executiva de Piqué, Glòria Rodés.

D’altra banda, si Pujalte va associar Osona amb Girona –fent gala de la seus limitats coneixements de geografia-, segurament devia ser perquè el partit, en aquelles comarques, és can seixanta. La poca autoritat que ha demostrat la presidenta provincial, Concepció Veray, en totes aquestes crisis ha provocat que en cercles polítics gironins ja corri la brama que té els dies comptats. A més, Veray –declarada fan de José María Aznar- és una persona de confiança de Piqué, i Piqué, precisament, no és un dirigent que ara per ara tingui molts suports al PP. Continuarà...