Un míting de poca volada

A l’acte de consagració d’Artur Mas com a candidat de CiU al Palau de la Vall d’Hebrón de Barcelona, periodistes i convidats estaven d’acord majoritàriament en una cosa: el discurs de Mas no només va ser el més fluix de la vetllada, sinó segurament el pitjor que se li ha sentit en anys.
A banda de repetir idees per enèsima vegada (el 2003 i el 2006 ja es presentava com a nou, ja clamava per la il·lusió, ja buscava equilibris entre sobiranisme i centralitat), al llarg d’una hora va ser incapaç de donar un sol titular.
I és per això que absolutament tots els mitjans destacaven la mateixa “exclusiva”, la predisposició de Mas a fitxar independents, però fins i tot això ell mateix va haver-ho de matisar l’endemà. Una altra coincidència entre els assistents: Duran i Lleida va estar infinitament més mordaç en el seu discurs, molt més polític i concret. No cal dir que a les files de CDC aquesta evidència va provocar més d’un senyal d’inquietud.

Duran venta un clatellot al Madí

No en el sentit literal del terme, però ha estat una clatellada en tota regla el que li ha donat Josep Antoni Duran i Lleida a David Madí en demanar que CiU faci una campanya sense estridències a les eleccions catalanes.
Duran no vol ni documentals ni signatures en fals davant el notari. De fet, això respon a l’evidència que la federació vol recuperar velles aliances per recuperar el control de la Generalitat, i queda clar que alguns dirigents responsabilitzen Madí d’estar a l’oposició. Per cert que les crítiques de Duran han estat avalades per ni més ni menys que Jordi Pujol, que al seu torn ha demanat una campanya “tranquil·la”.

El cap de premsa de Mas odia Unió

Tothom té un passat, i el tal Piqué, també. Abans de ser nomenat cap de premsa oficial de Mas, ja actuava com a tal quan treballava al Diari de Tarragona i es dedicava, suposem que en hores lliures, a participar en fòrums de política. La gràcia és que en un d’aquests va haver de desmentir que fos militant d’Unió Democràtica (un dels usuaris havia apuntat aquesta possibilitat) i aprofitava, de passada, de carregar contra el projecte de Duran per “personalista”. Veient això, s’entén millor que no desperti cap simpatia entre els socis de CDC.

Un congrés accidentat

Els problemes d’Unió Democràtica amb la llei són de sobres coneguts gràcies als amplíssims sumaris dels casos Treball i Turisme, però hi ha una trifulga judicial del partit de Duran i Lleida que no és tan recordada. El 2003, un jutjat del Vendrell va anul·lar el Congrés d’Unió, celebrat l’any abans, en entendre que s’havien vulnerat els drets d’associació i representació política. Els demandants eren els membres del sector crític amb Duran, que havien denunciat la direcció per no facilitar-los el cens de militants –volien presentar una candidatura alternativa- i per haver modificat unilateralment el nombre de compromisos del Congrés. Gestos molt poc cristians, com es pot veure...

Coça a Duran

Dins la previsió de Puig de tornar a perdre les eleccions catalanes per desempallegar-se de Mas, hi ha també la idea que el proper Congrés de CiU serveixi per establir les bases per a recuperar la Generalitat a 8 anys vista. Aquest projecte passa per donar la coça definitiva a Duran a través d’una proposta de reformulació de la relació entre Convergència i Unió que aquests últims no puguin acceptar. Segons aquest mateix plantejament, Duran acabaria al PP i la resta de membres UDC quedarien integrats –domesticats i controlats, si es vol- en la Casa Gran del catalanisme.

No era càncer

Duran i Lleida va haver d’afrontar durant la campanya electoral una operació ben coneguda per tothom que el va mantenir allunyat durant uns dies de l’activitat política. A l’hospital li van detectar un nòdul en un pulmó que va haver de ser extirpat i el va obligar a estar uns dies de convalescència per recuperar-se, com va quedar palès en la seva primera aparició pública. Ara bé, en contra del que s’ha dit, el nòdul no era cancerigen. D’acord que l’operació no era cap broma, però de càncer, res.

A esquenes de Mas

Les converses de Duran amb el PP perquè la federació pogués presidir el Senat no van arribar a bon port, com varem dir, perquè el d’Unió no estava disposat a renunciar a les seves nòmines. Aquestes negociacions, en cas d’haver-se consumat, contemplaven que Jordi Vilajoana fos el president el Senat. La gràcia de tot plegat és que tot això, que la premsa ha reproduït amb més o menys regularitat, es va parlar a esquenes d’Artur Mas, que s’hagués trobat la cosa data i beneïda sense poder posar-hi grapa.

Un negoci rodó

Corre, i molt, entre els bastidors de la política i el periodisme madrileny que no és gens estrany que Duran i Lleida no hagi acceptat pactes amb els populars perquè algú de CiU presidís el Senat. El motiu? Que Duran treu molta pasta de la seva activitat al Congrés i aquest és un caramel a què no vol renunciar per anar a predicar a la Cambra Alta. I és que aquest senyor cobra de diputat, de portaveu de grup i de president de la Comissió d’Exteriors, retribucions que s’han sumar a les que rep com a càrrec de CiU i d’Unió, més les dietes, conferències... Quin xollo!

Comentaris enverinats

Per activa i per passiva, Duran i Lleida ha expressat en públic la seva bona disposició a entrar en els governs de Madrid; en el cas del de Zapatero, ho ha arribat a reivindicar des de la tribuna del mateix Congrés. La insistència de Duran ha estat tanta que en una roda de premsa al Parlament, el llavors portaveu de CiU Felip Puig, irritat amb les preguntes dels periodistes sobre aquest extrem, va respondre: “si algun dia tenim ministeris, vetllarem perquè un d’ells sigui per a Duran”. Quina mala llet!

Madí s’aprofita de l’hospitalització de Duran

La mateixa nit que Duran i Lleida va ser intervingut d’un tumor al pulmó, David Madí en persona va trucar els mitjans de comunicació pregonant que el líder d’Unió estava molt greu, que la cosa era molta seriosa i que, vistes les circumstàncies, hauria d’agafar les regnes de la campanya electoral per redreçar la situació amb Artur Mas assumint més protagonisme. D’això se’n diu voler fer llenya de l’arbre abans que caigui. Madí va ser qui va difondre les primeres informacions que apuntaven a una suposada retirada de Duran de la cursa electoral per una baixa que es podia allargar setmanes. La maniobra no va agradar gens a UDC, que el dia que es feia pública l’operació a Duran ja es va afanyar a aclarir qualsevol dubte sobre el seu estat de salut i a dir que el seu líder reapareixeria en breu en un acte de precampanya. Queda clar que la guerra entre CDC i Unió s’està tornant molt, molt bruta.

L’ombra del trencament

Veurem què passa després de les generals, però de moment el 2007 serà recordat a CiU com l’any en què més a prop ha estat la federació de trencar-se per la batalla verbal mantinguda entre Duran i l’ala radical de CDC. No ha estat, però, l’únic cop que han estat al límit del divorci. Fa gairebé una dècada, els casos Treball i Turisme ja va donar arguments als detractors de Duran per demanar la ruptura i, posteriorment, quan Mas va erigir-se en recanvi de Pujol, el líder d’Unió va plegar de les seves responsabilitats a la Generalitat perquè es va sentir menystingut en el debat per a la successió

La família juga males passades

L’any 2000, quan el Cas Treball ja portava un parell d’anys copsant portades i provocant debats polítics, a Duran li va caure un gerro d’aigua freda d’aquells que no s’obliden: un dels centres de formació investigats –que havia cobrat més 643 milions de les antigues pessetes entre 1994 i 1999- tenia contractada la cunyada de Duran, que al mateix temps tenia càrrec i despatx a la seu d’Unió. Això es feia públic després que el líder d’UDC hagués negat amb rotunditat, per activa i per passiva, tot l’embolic. Per cert que la cunyada, al cap d’un temps, va tornar a ser notícia gràcies al cas Turisme.

Les taques de Duran

Per tothom és sabut que Duran ha tingut els seus més i els seus menys amb Jordi Pujol, sobretot des que Artur Mas es va imposar en la cursa per la successió de l’expresident de la Generalitat. Un dels desencontres més agres es va produir a finals dels 90, quan Pujol li va demanar explicacions pels continus titulars que generava el conegut com a Cas Treball. Duran no va fer cas del toc d’alerta de Pujol i no parava de treure ferro de les acusacions, arribant a dir que es tractava d’un “debat caducat”. Quan el cas va arribar als tribunals i al Parlament, Pujol el va desacreditar afirmant en públic que era una “taca” en l’expedient de la Generalitat i un afer “penós”. De fet, es pot considerar que el Cas Treball va ser un dels pilars en què es va recolzar CDC per validar Mas com a successor de Pujol.

El “Josep Lluís” posa nerviosos els de CiU

A la seu de CiU es va sentir més d’un cop de puny sobre la taula i no pocs sospirs de resignació en veure que Carod i la seva reivindicació del nom “Josep Lluís” aclaparaven tota l’atenció del programa “Tengo una pregunta para usted” de TVE, mentre que Duran i Lleida s’havia de conformar amb breus i notes a peu de pàgina, quedant en un discretíssim segon pla. Sembla ser que els sectors més sobiranistes de CiU van aprofitar l’avinentesa per justificar la seva deriva radical, allunyant-se definitivament del discurs més moderat de Duran.

Pujol vol redimir-se dels seus pecats

Jordi Pujol ha imposat a Mas l’ascens del seu fill Oriol en l’organigrama de CiU no per orgull patern, sinó perquè creu que aquesta és la manera de redimir-se de la projecció que va donar en el seu moment a Josep Antoni Duran i Lleida. Que se’n penedeix és un fet, perquè a la mínima que el d’Unió embolica la troca, Pujol pare és el primer a saltar i parlar de ruptura.