Les eleccions basques fan saltar les alarmes a CiU

Artur Mas va participar en un acte la campanya d’Ibarretxe a les darreres eleccions basques, on va anar a plorar una mica (per enèsima vegada) sobre els perills de guanyar unes eleccions i no governar. El cas és que el líder de CiU se les va arreglar per sortir a la foto aquell dia, però durant la nit electoral basca no es va veure cap convergent per enlloc.
El motiu? Doncs que han preferit quedar-se entre bastidors perquè a les enquestes ja s’hi reflectia que el PNB pagaria electoralment derives radicals com el Pla Ibarretxe. I, vistos els resultats, a CiU han saltat totes les alarmes i prefereixen que no se’ls vinculi gaire a determinat tipus de factures polítiques. De fet, a Jordi Pujol ja no li va fer gens de gràcia que es vinculés la federació amb els nacionalistes bascos.

Les prèdiques de Quico Homs

Ja ens hem fet ressò que Quico Homs predica que el món s’acaba a tot aquell que el vulgui escoltar, sobretot en el que respecta a la negociació del nou sistema de finançament. I és per aquest motiu que es dedica a participar en tot acte públic on hi hagi micròfon i li donin permís per utilitzar-lo.
A finals de gener va participar en un sopar tertúlia a Barcelona on va advertir de l’estafa del nou finançament abans, fins i tot, que hi hagi un acord. El profeta va repartir insults a tort i a dret, va titllar de sectari a tot polític que no fos militant del seu partit i va arribar a dir perles com que “els espanyols no saben raonar, només entenen de força i morts sobre la taula”. Cal recordar que aquest senyor, en una entrevista a RAC-1, ja va vincular aquests conceptes al fet que el País Basc tingui el concert econòmic.

Números que no quadren

CiU, i Oriol Pujol en particular, són molt amics de fer compareixences informatives saturades d’informació i amanides amb tot tipus de gràfics en Power Point. Generalment s’allarguen fins a l’extenuació, i fan anar els seus organitzadors d’autèntic bòlit, entre altres coses perquè farceixen les dades de comparatives no sempre encertades.
Fa poc, per exemple, Pujol apareixia en roda de premsa al Parlament per criticar el pacte Estat-Generalitat d’inversions en infraestructures, i per confirmar les seves teories de la conspiració repartia uns papers que revelaven la suposada falta de diners contemplats en l’Estatut.
El problema és que, sumant les xifres, aquestes no quadraven amb els números reclamats per Pujol. Esperem que no tingués previst anar amb aquest document al Ministeri d’Economia...

Sortir a la foto

Una altra mostra de la insistència de Mas a sortir a la foto es va produir a la presentació del llibre de memòries “Oda inacabada”, de Pasqual Maragall. Durant l’acte era claríssim que intentava ser fotografiat amb l’homenatjat en tot moment, arribant a l’extrem de fer declaracions a la premsa en un acte en què ell, no cal dir-ho, no era el protagonista. La seva espoliació de la figura de Maragall ha tingut quotes igualment lamentables, com aquella vegada que li va dedicar un vídeobloc amb el títol “Rivals, però no enemics”. Algú li podria recordar la gran quantitat d’insults que li va dedicar a Maragall quan aquest era cap de l’oposició...

No és Aguirre tot el que llueix

La presidenta de la Comunitat de Madrid i aspirant a destronar Rajoy, Esperanza Aguirre, no és rossa com llueix en els actes, sinó que és pèl-roja. Resulta que la dirigent popular, famosa pels seus improperis i la seva “amistat” amb Gallardón, es tenyeix de manera constant des dels 22 anys. O sigui, que va de rossa des de fa 34 anys.
Si és que ja és veu que al PP, res és el que sembla i tothom té quelcom que ocultar... i tant de bo que sols fos això...

Les propostes de Mas creen malestar

Com era de preveure, la genial idea d’Artur Mas d’abaratir els acomiadaments ha començat a aixecar les crítiques dels sindicats. I també ha ferit unes quantes susceptibilitats entre els representants de bancs i caixes catalans, que no veuen gens clar això de “puentear” el sistema financer. Que Mas posi de cul al món econòmic català, històricament molt content amb les decisions econòmiques de CiU, demostra que aquest senyor té tots els números per carregar-se totes les complicitats que Pujol va saber-se guanyar.

Mas insisteix amb els saldos

A la darrera sessió de control al President de la Generalitat, Artur Mas va voler donar lliçons a José Montilla sobre la millor manera d’afrontar la crisi econòmica. Però Montilla ho va tenir fàcil per replicar-li: només va haver de recordar al líder de CiU la seva “gran” proposta d’abaratir els acomiadaments. Va quedar retratat. Per la cara que van fer alguns companys convergents a l’hemicicle, va quedar clar que alguns d’ells tampoc no combreguen gaire amb els acomiadaments abaratits.

Que l’acomiadin a ell!

Després d’anunciar a bombo i plateret que el seu discurs es basaria en les mesures contra la crisi i de repartir a tot i a dret les suposades propostes (bé, en realitat era un recull dels comunicats de premsa), Artur Mas no ha trigat a revelar com les gasta en temes econòmics. En una entrevista a La Vanguardia, resulta que la seva gran proposta per fer front a la situació econòmica és abaratir els acomiadaments.
No sabem què en pensen els seus assessors econòmics (potser són els mateixos que li van recomanar firmar el finançament de saldo del 2001), però queda clar que una mesura ràpida i eficaç perquè CiU faci propostes amb cara i ulls seria acomiadar-lo a ell.

Tocada de cresta

Que Oriol Pujol és un esverat queda clar escoltant-lo a cada roda de premsa. Però és que aquesta actitud ha començat a portar-li problemes. És de domini públic que el seu pare li ha dit en més d’una ocasió que hauria de controlar millor la seva verborrea, però és que a més ha rebut tocades de cresta dels màxims dirigents del seu partit per la seva manera d’exposar els temes durant les compareixences al Parlament. Va passar amb el seu to despectiu a l’hora de referir-se al President de la Generalitat, o quan va aprofitar l’explosió de gas de Gavà per desgastar el tripartit.

Homs ja cansa

És sobradament coneguda entre la premsa l’afició dels dirigents de CiU de fer passadissos amb els periodistes per insistir amb els seus argumentaris de partit. Qui s’emporta la palma, a banda de Mas (que, per cert, s’hi mostra visiblement incòmode) és Francesc Homs, que ha aprofitat la mínima ocasió per congregar periodistes al seu voltant per explicar el seu punt de vista sobre la negociació del nou sistema de finançament. El problema és que aquest noi ha arribat a fer-ho més d’una vegada per dia i, és clar, alguns professionals han acabat expressant el seu esgotament.

CiU i els temporals, una mala combinació

El senyor Artur Mas ha tornat a fer gala del seu cinisme més demagògic assegurant que "no s'ha fet tot el necessari" per gestionar el temporal de vent que ha afectat Catalunya.

Deixant de banda la seva afició a anar de discoteques quan hi ha problemes, tal i com des de la Santa Espina recordàvem fa uns dies, el cert és que durant els 23 anys de govern de CiU els episodis tràgics relacionats amb el mal temps, fruït de la seva incompetència, van ser incomptables. I sinó, que preguntin als habitants del Maresme...

El cap de premsa de Mas odia Unió

Tothom té un passat, i el tal Piqué, també. Abans de ser nomenat cap de premsa oficial de Mas, ja actuava com a tal quan treballava al Diari de Tarragona i es dedicava, suposem que en hores lliures, a participar en fòrums de política. La gràcia és que en un d’aquests va haver de desmentir que fos militant d’Unió Democràtica (un dels usuaris havia apuntat aquesta possibilitat) i aprofitava, de passada, de carregar contra el projecte de Duran per “personalista”. Veient això, s’entén millor que no desperti cap simpatia entre els socis de CDC.

Madí no admet els seus errors

No són poques les veus internes a CiU que consideren que Joan Maria Piqué fa més mal que bé a Artur Mas. I per què el mantenen? Doncs perquè aquest noi és una decisió personal de David Madí, que li devia el favor d’haver fet de negre del seu llibre “Democràcia a sang freda”. Sembla que Piqué fa bona la dita de “ser més papista que el Papa” i subscriu completament l’ideari de Madí. Queda clar, doncs, perquè s’ha guanyat tantes i tantes antipaties. Per cert que Piqué va conèixer Mas perquè anava als seus mítings per voluntat pròpia per declarar-li la seva admiració.

Males companyies

Joan Maria Piqué, cap de premsa d’Artur Mas, ha aconseguit la fita que la premsa i els polítics de CiU estiguin unànimement d’acord en una cosa: tots li tenen mania. Piqué s’ha guanyat la mala fama per les seves contínues ingerències en els off the record, la seva aversió a Unió Democràtica i la mala gestió de la imatge mediàtica del líder de CiU. De fet, aquesta actitud té molt a veure amb el mal perdre dels convergents, que encara actuen com si estiguessin al Govern. Un exemple: Piqué és popular per les seves males maneres amb alguns mitjans, com una vegada que no va parar fins que TV3 no va treure un tall de Mas parlant en anglès la nit electoral nord-americana a la festa del Partit Demòcrata a Barcelona.

Neu i discoteques

Des de CiU s'entesten en donar lliçons sobre com s'han de fer les coses però obliden que ells, com tothom, tenen un passat.
Per això està l'hemeroteca, que ens recorda quina va ser la reacció durant les nevades del 2001 del llavors conseller en cap, Artur Mas

El perfil menys indicat

Mas el ven com un fitxatge de la Casa Gran, però Ramon Tremosa és realment un exmilitant de CDC amb ambicions que s'ha oposat a l'Estatut, ha dit no a la Constitució Europea i fins i tot ha menystingut la institució a la qual aspira, el Parlament Europeu. És, en definitiva, una figura més pendent dels deliris independentistes que de l'euopeísme que hauria de promoure un candidat a les eleccions europees. Vist això, no és estrany que el seu fitxatge no pari de ferir susceptibilitats.

Puig presumeix de tenir Francesc Marc Álvaro abduït

Com havíem informat, Felip Puig està mantenint reunions amb diverses entitats i organitzacions per vendre la moto. I, quan la cosa adopta tints més informals i surt el nom de Francesc Marc Álvaro, presumeix que es un periodista proper a les seves tesis i “addicte a CiU”. Ja són ganes de presumir.

Els (pocs) amics de Mas

Que Artur Mas va una mica perdut i està més sol que la una no és cap novetat, com tampoc no ho és que el seu afany de protagonisme no té límits. Però és que a vegades el pobre home traspassar els límits del ridícul. Un bon exemple n‘és la seva pàgina personal al Facebook. Quan va arribar als 2.000 amics, al líder de CiU no se li va acudir una altra cosa que enviar una nota premsa per explicar-ho. Tot això estaria molt bé si no fos perquè, atesos els baròmetres d’amistat d’aquesta xarxa social, 2.000 amics, pel president d’un partit polític, són molt pocs. El seu company (?) de partit Oriol Pujol, per exemple, en té més de 1.300 i el president del Parlament, Ernest Benach, s’apropa als 5.000. I molta gent sense càrrec supera tranquil·lament el miler. Vaja, que aquesta ostentació d’amistat li ha sortit una mica malament...

El ball de xifres de CiU

Artur Mas no aprèn. Després d'haver complicat la negociació del finançament del 2001 fent públics els números abans d'hora (fet que va provocar que el conseller d'Economia, Francesc Homs, volgués dimitir), ara ha tornat a la càrrega amb un autèntic ball de xifres sobre el nou sistema. Així, ja sigui en boca d'ell o en d'altres dirigents de CiU, han arribat a presentar fins a sis xifres diferents. Queda clar que aquest senyor no té gaire clares les necessitats de Catalunya.

Paradisos convergents

L'audiència nacional investiga prop de 200 persones de l'Estat espanyol per un suposat delicte de frau fiscal. Ironies del destí, un dels investigats per evasió de capitals a Liechtenstein és el pare del President de CiU, Artur Mas. Ni més ni menys que més de 800.000 euros és el que la família Mas es va "oblidar de pagar a hisenda". Perquè després alguns vagin parlant d'espoli fiscal...