No és Aguirre tot el que llueix

La presidenta de la Comunitat de Madrid i aspirant a destronar Rajoy, Esperanza Aguirre, no és rossa com llueix en els actes, sinó que és pèl-roja. Resulta que la dirigent popular, famosa pels seus improperis i la seva “amistat” amb Gallardón, es tenyeix de manera constant des dels 22 anys. O sigui, que va de rossa des de fa 34 anys.
Si és que ja és veu que al PP, res és el que sembla i tothom té quelcom que ocultar... i tant de bo que sols fos això...

Les propostes de Mas creen malestar

Com era de preveure, la genial idea d’Artur Mas d’abaratir els acomiadaments ha començat a aixecar les crítiques dels sindicats. I també ha ferit unes quantes susceptibilitats entre els representants de bancs i caixes catalans, que no veuen gens clar això de “puentear” el sistema financer. Que Mas posi de cul al món econòmic català, històricament molt content amb les decisions econòmiques de CiU, demostra que aquest senyor té tots els números per carregar-se totes les complicitats que Pujol va saber-se guanyar.

Mas insisteix amb els saldos

A la darrera sessió de control al President de la Generalitat, Artur Mas va voler donar lliçons a José Montilla sobre la millor manera d’afrontar la crisi econòmica. Però Montilla ho va tenir fàcil per replicar-li: només va haver de recordar al líder de CiU la seva “gran” proposta d’abaratir els acomiadaments. Va quedar retratat. Per la cara que van fer alguns companys convergents a l’hemicicle, va quedar clar que alguns d’ells tampoc no combreguen gaire amb els acomiadaments abaratits.

Que l’acomiadin a ell!

Després d’anunciar a bombo i plateret que el seu discurs es basaria en les mesures contra la crisi i de repartir a tot i a dret les suposades propostes (bé, en realitat era un recull dels comunicats de premsa), Artur Mas no ha trigat a revelar com les gasta en temes econòmics. En una entrevista a La Vanguardia, resulta que la seva gran proposta per fer front a la situació econòmica és abaratir els acomiadaments.
No sabem què en pensen els seus assessors econòmics (potser són els mateixos que li van recomanar firmar el finançament de saldo del 2001), però queda clar que una mesura ràpida i eficaç perquè CiU faci propostes amb cara i ulls seria acomiadar-lo a ell.

Tocada de cresta

Que Oriol Pujol és un esverat queda clar escoltant-lo a cada roda de premsa. Però és que aquesta actitud ha començat a portar-li problemes. És de domini públic que el seu pare li ha dit en més d’una ocasió que hauria de controlar millor la seva verborrea, però és que a més ha rebut tocades de cresta dels màxims dirigents del seu partit per la seva manera d’exposar els temes durant les compareixences al Parlament. Va passar amb el seu to despectiu a l’hora de referir-se al President de la Generalitat, o quan va aprofitar l’explosió de gas de Gavà per desgastar el tripartit.

Homs ja cansa

És sobradament coneguda entre la premsa l’afició dels dirigents de CiU de fer passadissos amb els periodistes per insistir amb els seus argumentaris de partit. Qui s’emporta la palma, a banda de Mas (que, per cert, s’hi mostra visiblement incòmode) és Francesc Homs, que ha aprofitat la mínima ocasió per congregar periodistes al seu voltant per explicar el seu punt de vista sobre la negociació del nou sistema de finançament. El problema és que aquest noi ha arribat a fer-ho més d’una vegada per dia i, és clar, alguns professionals han acabat expressant el seu esgotament.

CiU i els temporals, una mala combinació

El senyor Artur Mas ha tornat a fer gala del seu cinisme més demagògic assegurant que "no s'ha fet tot el necessari" per gestionar el temporal de vent que ha afectat Catalunya.

Deixant de banda la seva afició a anar de discoteques quan hi ha problemes, tal i com des de la Santa Espina recordàvem fa uns dies, el cert és que durant els 23 anys de govern de CiU els episodis tràgics relacionats amb el mal temps, fruït de la seva incompetència, van ser incomptables. I sinó, que preguntin als habitants del Maresme...

El cap de premsa de Mas odia Unió

Tothom té un passat, i el tal Piqué, també. Abans de ser nomenat cap de premsa oficial de Mas, ja actuava com a tal quan treballava al Diari de Tarragona i es dedicava, suposem que en hores lliures, a participar en fòrums de política. La gràcia és que en un d’aquests va haver de desmentir que fos militant d’Unió Democràtica (un dels usuaris havia apuntat aquesta possibilitat) i aprofitava, de passada, de carregar contra el projecte de Duran per “personalista”. Veient això, s’entén millor que no desperti cap simpatia entre els socis de CDC.

Madí no admet els seus errors

No són poques les veus internes a CiU que consideren que Joan Maria Piqué fa més mal que bé a Artur Mas. I per què el mantenen? Doncs perquè aquest noi és una decisió personal de David Madí, que li devia el favor d’haver fet de negre del seu llibre “Democràcia a sang freda”. Sembla que Piqué fa bona la dita de “ser més papista que el Papa” i subscriu completament l’ideari de Madí. Queda clar, doncs, perquè s’ha guanyat tantes i tantes antipaties. Per cert que Piqué va conèixer Mas perquè anava als seus mítings per voluntat pròpia per declarar-li la seva admiració.

Males companyies

Joan Maria Piqué, cap de premsa d’Artur Mas, ha aconseguit la fita que la premsa i els polítics de CiU estiguin unànimement d’acord en una cosa: tots li tenen mania. Piqué s’ha guanyat la mala fama per les seves contínues ingerències en els off the record, la seva aversió a Unió Democràtica i la mala gestió de la imatge mediàtica del líder de CiU. De fet, aquesta actitud té molt a veure amb el mal perdre dels convergents, que encara actuen com si estiguessin al Govern. Un exemple: Piqué és popular per les seves males maneres amb alguns mitjans, com una vegada que no va parar fins que TV3 no va treure un tall de Mas parlant en anglès la nit electoral nord-americana a la festa del Partit Demòcrata a Barcelona.