skip to main |
skip to sidebar
De tants ensurts, de tants disgustos, al final a David Madí li sortirà una úlcera. Llibre de Josep Sánchez-Llibre a banda -sí, aquell on deixa Artur Mas per terra i Duran Lleida pels núvols-, ara els Ciutadans de Catalunya li han reservat una altra sorpresa a Madí: Resulta que les sigles que fa servir aquesta plataforma nacionalista espanyola propera al PP són, ni més ni menys, que CdC. Sí, CdC, un acrònim gairebé calcat al que històricament els convergents han fet servir per al seu partit.
Més d’un militant ha trucat a la seu del carrer Còrsega queixant-se que “aquesta colla de fatxes d’en Boadella” embruten el bon nom de Convergència utilitzant “les nostres sigles”. En Madí traga bilis i fa el que pot: Aguantar-se.
A la conselleria de Treball, en època de CiU, els informes plagiats corrien com l’aigua. Sota la supervisió del conseller Ignasi Farreres, empresaris corruptes cobraven per informes que eren còpies d’altres documents existents. Sembla ser que algú a UDC va veure en aquest pervers sistema de contractació una bona manera de finançar el partit. Així que no van dubtar ni un moment en extendre aquestes lamentables pràctiques a d’altres departaments de domini democristià, com per exemple el de Justícia, que en el seu moment va dirigir Núria de Gispert.
A partir del descobriment del cas Farreres (veure edicions anteriors de lasantaespina), la Generalitat ha descobert sistemes de facturació d’informes similar a Justícia: A l’hora d’encarregar els estudis, Justícia sempre acudia a les tres mateixes empreses, que presentaven tres propostes idèntiques, que només diferien en l’import final. Una de les empreses era Isa Consultores -administrada per Rafael Crespí Llobet, membre d’una fundació que organitzava els viatges que Josep Antoni Duran Lleida organitzava a l’Europa de l’Est i Sudamèrica)- i les altres dues Pasanger i Global Business, que havien redactat altres informes per Turisme (controlada també per Unió) i que estaven sota el control de Víctor Manuel Lorenzo Acuña, el principal imputat pel cas Treball. Embolica que fa fort.
ICV manté viva la seva croada contra els casos de corrupció que es van produir en alguns departaments de la Generalitat sota governs de CiU, i en particular contra Unió Democràtica i Josep Antoni Duran Lleida. Joan Boada, el diputat que s’ha convertit en la gota malaia d’UDC, continua pensant que Duran Lleida era el “líder d’una trama de corrupció política”. Coherent amb la seva insistència, ara, ICV, que exerceix d’acusació particular en el cas Farreres -una de les ramificacions de la trama del cas Treball- demana 6,5 anys de presó per a l’extitular del departament de Treball, Ignasi Farreres, l’empresari Víctor Manuel Lorenzo Acuña, i el que va ser número dos a la conselleria, Josep Maria Servitge. Iniciativa considera que els imputats van cometre els delictes de malversació de fons públics, falsedat comesa per autoritat i prevaricació.
Així mateix, el partit de Joan Saura demana que els acusats paguin, cadascun d’ells, multes de 5.400 euros i es facin càrrec de la indemnització de 46.157 euros en concepte de responsabilitat civil. El cas Farreres va destapar una trama a través de la qual la Conselleria pagava a l’empresa de Lorenzo Acuña estudis tècnics plagiats i falsificats.
Comença amb mal peu el candidat que ha proposat CDC per encapçalar la llista de les properes municipals a Girona, el periodista del diari “Catalonia Today”, vinculat al grup editorial d’“El Punt”. Resulta que aquest jove, que diu haver acceptat l’oferta convergent amb la intenció d’aportar noves maneres de fer política, ha patit un embargament de sou com conseqüència dels deutes contrets amb l’Ajuntament gironí, el que ell aspira a presidir algun dia. O sigui, que de ciutadà exemplar, res de res.
Segons el Butlletí Oficial de la Província (BOP) de Girona de novembre del 2001, Carles Puigdemont Casamajó, un dels fundadors de l’Agència Catalana de Notícies, deu l’impost de vehicles de 1997, 1998, 1999 i 2000. Mesos després, l’agost de 2002, l’Ajuntament li reclama l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE) i la taxa d’escombraries. El setembre del mateix any, el BOP recull un edicte pel qual l’Ajuntament requereix Puigdemont a abonar l’Impost de Béns Immobles (IBI) del 2000. Finalment, i després d’algunes aparicions més dels deutes de Puigdemont al BOP, l’Ajuntament, amb data del 22 de maig de 2005 anuncia que procedeix a embargar-li el sou.
Unió no l’accepta
Problemes fiscals a banda, Puigdemont ha topat amb un obstacle de naturalesa política: Unió no l’accepta. Considera que no és un bon candidat perquè viu fora de Girona i és poc conegut. La publicació, al “Diari de Girona”, dels deutes de l’aspirant a candidat tampoc no juga a favor de Puigdemont, que sembla que ja està essent qüestionat fins i tot en cercles de CDC. Definitivament, CiU, a Girona, no aixeca el cap.
Desaparegut, missing. Ningú sap on és Josep Maria Penín, l’intermediari que, a través de l’empresa Adigsa, cobrava comissions il·legals a constructors -Adigsa és l’empresa pública que s’encarrega de construir vivendes socials- que presumptament servien per finançar Convergència Democràtica de Catalunya. L’onze de maig passat, el jutjat d’instrucció número 3 de Barcelona va citar formalment Penín per declarar. Ho havia de fer en qualitat d’imputat en la trama Adigsa, però no va comparèixer i des de llavors ni els Mossos ni la policia han aconseguit localitzar-lo.
Penín ja va fugir de la Justícia una altra vegada, l’any 2005, quan el fiscal investigava un suposat cobrament de comissions il·legals. Ara, la seva mare diu no saber on para, malgrat que algun conegut afirma haver-lo vist no fa massa dies a Barcelona.
Qui és, però, en Josep Maria Penín ?
Penín, el cobrador del frac de CDC, va treballar 12 anys en diferents departaments de la Generalitat, sempre sota governs de CiU. És parent de Felip Puig, amb qui va coincidir en dos departaments: Benestar Social i Política Territorial. Curiosament aquests eren els dos departaments que en l’època de governs convergents van gestionar l’empresa Adigsa.
En més d’una ocasió Felip Puig, vicesecretari general de CiU, ha mentit i ha dit que no coneix Penín. “És fill, en segones núpcies, de la vídua de un cosí germà de la meva mare. És obvi que no tinc cap relació de parentiu amb el citat senyor Penín, amb qui no he tingut mai cap relació econòmica ni mantinc cap relació personal”, deia Puig.
Fals. Fa uns mesos, “El Periódico” publicava una fotografia de Felip Puig i Josep Maria Penín junts, lluint la samarreta del mateix equip de futbol sala, un esport per a la pràctica del qual fan falta només cinc jugadors. A més, un exresponsable de seguretat de CDC, Ricard Murga, que va denunciar l’existència d’una trama de cobrament de comissions il·legals, assegura que Penín anava dient que era parent de Felip Puig i que tenia accés directe al despatx del dirigent de CDC, quan aquest tenia càrrecs de responsabilitat a la Generalitat. Josep María Penín, que era militant de CDC, també havia treballat com a guardaespatlles i xofer d’alts càrrecs del partit.
Esquerra s’ha de deixar de tonteries i, si vol ser partit de Govern, ha de passar a fer una política “realista” i “possibilista” per demostrar als seus electors que pot ser una alternativa. L’argument el va exposar Josep Lluís Carod-Rovira, dimecres passat, al programa de TV3 de la Mònica Terribas, “La Nit al Dia”, i el missatge tenia un destinatari amb nom i cognoms: Joan Carretero, exconseller de Governació, exalcalde de Puigcerdà i home fort d’ERC a l’Alt Pirineu, inductor d’una rebel·lió interna que busca acabar amb la substitució de Carod al capdavant del partit.
Carod va dir que “una cosa és el senyor Carretero i una vintena de militants que van ser els més ardids defensors que ERC votés que NO, i els resultats podríem dir que salten a la vista” i l’altra és “la feina” que ha de fer Esquerra. I va afegir: “Demanar en aquests moments un congrés extraodinari és una barbaritat. Això no té cap sentit i per tant, si aconsegueix el suport necessari hi haurà congrés extraordinari. Com que no l’aconseguiran, no hi haurà congrés extraordinari. Això a dins d’ERC no s’ho planteja ningú. No conec ningú políticament tant suïcida que sigui capaç de plantejar-se això quan aquí tenim unes eleccions. Deixem-nos estar de romanços d’una vegada i anem per la feina positiva que hem de fer”.
Les declaracions de Carod a preguntes de la ‘Terribles’ no han caigut gens bé entre els partidaris de Carretero, que les entenen com una “declaració oberta de guerra”. Esquerra, i més concretament en Carod, té un problema: Joan Carretero. I els que el coneixen avisen que “no pararà fins a sortir-se amb la seva”. Veurem què passa.
L’ordre ja ha estat donada pel braç executor de la maquinària política de CDC, David Madí: A les llibreries no hi pot quedar un sol exemplar de l’obra del diputat d’UDC -i teòricament amic- Josep Sánchez-Llibre, titulada “Les veritats de l’Estatut”. El llibre, que s’acaba de posar a la venda editat per L’Esfera dels Llibres, deixa Artur Mas a l’alçada del betum i presenta Josep Antoni Duran Lleida com l’autèntic artífex del pacte de la Moncloa del 21 de gener, l’acord que va fer possible desencallar la negociació de l’Estatut i que va immortalitzar la foto del president de CiU al costat de José Luis Rodríguez Zapatero.
Entre altres coses, el llibre explica que el famós pacte es va tancar dies abans de la coneguda fotografia, i que els que ho van fer possible van ser Alfredo Pérez Rubalcaba i Duran Lleida. Explica que qui va portar el pes de la negociació a Madrid va ser el president d’UDC i no el líder de CDC, que anava molt peix i no s’assabentava massa de res. I relata, també, la traïció que va consumar Mas al demanar una reunió a soles amb Zapatero a esquenes de Duran. Això és el que li va dir el mateix dia 21 en Duran a Sánchez-Llibre: “Josep, crec que en Mas me l’està jugant. El nas em diu que en Mas és a la Moncloa reunit amb en Zapatero”.
I, si tenim en compte com van anar les coses, els fets van donar la raó a Duran i la traïció es va consumar. La nit dels fets, el capo d'Unió, empipat com estava per la jugada bruta de Mas, no va dubtar a l’hora de penjar el telèfon a tot un president del Govern espanyol, que el trucava a petició del líder de CiU per donar-li una explicació sobre la trobada.
Ara Madí vol evitar per tots els mitjans que el llibre tingui molta difusió i més ara que la precampanya electoral és a tocar. L’estratega de CDC tem que les històries que explica Sánchez-Llibre puguin danyar la imatge d’Artur Mas, que podria aparèixer davant l’opinió com un autèntic judes polític.
La segona vegada
No és la primera vegada que Madí ordena depurar les llibreries catalanes amb motiu de la publicació d’un llibre. L’any 2002 va fer el mateix amb l’obra “Artur Mas: biografia d’un ‘delfí’”, escrit per la periodista Montserrat Novell. Aquesta biografia no autoritzada del president convergent va airejar aspectes controvertits i polèmics d’aquest polític que no van agradar gens a Madí. Trobar un exemplar d’aquest llibre és, avui en dia, literalment impossible.
Tornem a l’editorial L’Esfera dels Llibres, amb seu a Barcelona, per recordar que ha publicat, per exemple, títols de Salvador Sostres -sí, el de les columnes de la ‘recontra’ de l’“Avui”-, Oriol Pi de Cabanyes, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar i Miquel de Palol, entre d’altres. Com a curiositats, L’Esfera també ha editat títols com “El cervell eròtic”, una aproximació a les “rutes neuronals de l’amor i del sexe” de l’Adolf Tobeña, o “Els altres andalusos”, una particular visió de “la qüestió nacional de Catalunya” des de l’òptica de l’associació homònima que integren, entre altres, Luis Cabrera, Miguel Fernández, Bienve Moya, Pedro Morón, Juan Miquel Portal i Marta Riera, autors del llibre.
Josep Antoni Duran Lleida i Jordi Pujol sempre han mantingut una relació política que ha oscil·lat entre l’amor i l’odi. Necessitats l’un de l’altre, les coses entre els dos dirigents d’UDC i CDC es van deteriorar molt en l’última etapa de governs convergents, època en què Pujol va designar successor Artur Mas en lloc de Duran. La darrera crisi entre el president d’UDC i Pujol va complicar molt les coses a CiU al llarg de la campanya pel referèndum de l’Estatut.
Duran va obrir la caixa dels trons fa dos mesos i mig en una conferència que va pronunciar al Teatre Nacional, a Barcelona, amb motiu del 75è. aniversari d’UDC. Sense citar CDC, el líder democristià va denunciar que Unió va ser “objecte” d’una campanya “profunda i intencionada” amb els casos Treball i Turisme. Amb les seves paraules, Duran donava a entendre que CDC havia aprofitat la filtració a la premsa dels casos de corrupció que esquitxen UDC per apartar-lo de la carrera successòria de Jordi Pujol. L’endemà, a Catalunya Ràdio, va ser encara més clar: “Totes les forces polítiques van estar jugant amb aquest tema. Convergència també. A tots els anava bé que Unió tingués dificultats”.
Aquestes acusacions van irritar Pujol, que es va empipar encara més en veure, fa uns dies, la publicació de la conferència de Duran amb les acusacions cap a CDC incloses. Tan emprenyat estava l’expresident que ho va explicar en un acte de partit. I llavors Duran es va ofendre, i molt, i va exigir una disculpa.
Amb la intención de fer pal·lès el seu malestar, Josep Antoni Duran Lleida no va assistir el diumenge 11 de juny a l’acte de campanya que Jordi Pujol va protagonitzar a Taradell, després de pujar al Tagamanent. L’expresident es va haver d’empassar l’orgull i, per telèfon, va demanar disculpes a Duran i el va convèncer in extremis que acceptés participar en l’acte de tancament de campanya de CiU a Barcelona, al pavelló de la Vall d’Hebron.
Oficialment, Pujol i Duran han resolt les discrepàncies i, en els darrers actes de campanya es van encarregar d’escenificar davant les càmeres una suposada reconciliació. Internament, però, el ressentiment entre ambdós polítics es manté ben encès.
Josep Maria Cullell, l’home que fa uns anys estava cridat a ser el successor natural de Jordi Pujol però que va haver de deixar la política per un escàndol urbanístic a Sant Pere de Torelló, torna a la càrrega. Ho fa des de l’ombra, això sí, i ha vingut per ajudar al seu amic Xavier Trias, el candidat convergent a l’acaldia de Barcelona, i, de passada, venjar-se del seu gran enemic a convergència: David Madí, amb qui no es parla des de fa molt de temps.
Resulta que Cullell, segons ha pogut sabe lasantaespina, està fent una tournée per mitjans de comunicació catalans i s’està entrevistant amb una colla d’influents empresaris. Els demana que ajudin a Trias en la seva dura precampanya electoral. Cullell ha prèsa aquesta decisió després d’assabentar-se que el cervell mediàtic convergent, Madí, ha decidit abandonar l’alcaldable a la seva sort, negant-li el suport econòmic i logístic del partit a la seva campanya, que s’està fent sota mínims. La decisió de Madí ha deixat molt tocat a Trias, fins al punt que l’entorn del candidat admet amb la boca petita que l’home “està molt deprimit”. L’avançament de la campanya de les autonòmiques ha acabat d’enfonsar Trias, que dóna la batalla de Barcelona per perduda.
Mentrestant, i a esquenes de l’exconseller de Presidència, Madí ha fet un tracte amb els mitjans: A canvi de fer-se ressò de tot allò que faci i digui Artur Mas, no cal que es preocupin de Trias. De moment, els assessors de comunicació de l’alcaldable són els que estan patint els efectes de la maniobra Madí, ja que se les veuen magres per trobar forats en televisions, ràdios i diaris per al seu candidat (la desesperació és tal que fa unes setmanes a Trias no li va quedar més remei que anar al concurs de TV3 “Sis a traïció” per tenir els seus minuts de glòria).
Desesperat, el candidat va explicant als seus cercles més íntims que Madí l’ha convertit en “la torna de la sociovergència”. És a dir: L’estratega convergent calcula que Mas guanyarà les eleccions i que el PSC acceptarà entrar al Govern, a canvi, això sí, de garantir que Joan Clos seguirà sent l’alcalde. Olé!
Josep Lluís Carod-Rovira tenia molt clar quin havia de ser el seu paper al debat que TV3 va organitzar amb motiu del referèndum sobre l’Estatut. Anava a perdre per venjar-se de la ‘tràgala’ que unes setmanes abans li havia fet empassar el seu enemic número u a ERC, Joan Puigcercós. Carod, comenten els seus assessors off the record, “veu la batalla tan perduda que ja no li ve d’aquí”. Sap, expliquen les mateixes fonts, que el NO perdrà estrepitosament el 18-J i sap que té les coses molt difícils per continuar liderant el partit. La hipòtesi d’un congrés extraordinari que permeti renovar la direcció -és a dir, reforçar els sectors Puigcercós i Carretero- no està, ni molt menys, descartada. Carod sap que li volen fer el llit i, davant d’una audiència de més de mig milió de telespectadors, no va dubtar ni un segon a consumar la seva primera i petita venjança amb Puigcercós, amb càmeres al davant. Tu em vas fer empassar el NO i ara jo te’l faig empassar a tu, és el raonament que Carod va aplicar en la seva desastrosa cita a TV3.
David Madí, l’estratega electoral de CDC, està preocupat. El discurs de “l’equidistància” que pretesament ha recuperat Josep Lluís Carod-Rovira trasbalsa al responsable de comunicació de CDC, que no sap si el president d’ERC parla seriosament o juga a marejar la perdiu. La preocupació de Madí és tal, que al llarg dels darrers dies s’ha dedicat a trucar els periodistes que segueixen ERC per telèfon per preguntar-los la seva opinió: “Creus que això de l’equidistància és veritat o en Carod ja té clar que tornarà a reeditar el tripartit i parla de cara a la galeria?”. La pregunta, més o menys en aquests termes, la va adreçar a un redactor de política d’un centenari diari barceloní. Madí pateix perquè tem que ERC mantindrà l’aposta estratègica del Govern catalanista i d’esquerres. Si això es confirma, el somni madinià de fer president Artur Mas s’haurà esvaït per sempre.
L’Artur Mas, fa unes setmanes, va estar un parell o tres de dies a Madrid per entrevistar-se amb empresaris i financers, entre ells els directius de Caja de Madrid. En una d’aquestes trobades, en Mas, va tenir una enganxada amb el seu soci de coalició i etern rival: Josep Antoni Duran Lleida. Duran es va manifestar partidari de donar un pas més per bloquejar i trencar el Govern de Catalunya anunciant públicament que CiU estava disposada, finalment, a entrar en l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero.
Duran s’aferrava a la tesi que el president socialista li havia garantit que si CiU es postulava com a partit de Govern a Madrid ell obtindria un ministeri. Molest pel discurs de Duran, en Mas el va tallar en sec: “Fins que CiU no aconsegueixi la presidència a Catalunya, res d’entrar en un Govern a Madrid”.
Hi ha nervis, a Esquerra, molts nervis. A can republicà han tocat a sometent davant les perspectives que s’obren en vista al referèndum del 18 de juny. Tenen tanta por de quedar en la més absoluta evidència, que han enfilat el camí de la intoxicació i la mentida. Valents com són, els dirigents d’ERC no donen per res la cara i en canvi sí han donat instruccions a la seva ‘brunete’ internàutica perquè calumniï i menteixi a tot drap.
La prova la tenim en uns rumors que un blog molt afí a la causa esquerranosa fa circular sobre Agustí Colomines, un dels caps visibles de la potent plataforma cívica “Estatut, Jo SÍ”, que compta amb l’adhesió de centenars de persones rellevants de la societat catalana, i que es caracteritza per la seva diversitat i transversalitat. A Joan Puigcercós, la presentació de la plataforma li va provocar malsons i ja ha donat instruccions d’atacar-la sense pietat i de totes les formes possibles. Per exemple, fent circular per Internet i venent com a pròpia una notícia ja publicada per Vilaweb dies abans que explicava que la web d’“Estatut, Jo SÍ” s’allotja al servidor de Lavínia, l’empresa que gestiona la pàgina del PSC.
També, des d’aquest blog pro-Esquerra (que escriu les notícies al dictat de Joan Puigcercós) s’ha acusat Colomines d’aspirar a la presidència d’Òmnium Cultural. Per assolir aquest objectiu, segons la ‘brunete’ d’ERC, Colomines s’hauria ‘venut’ al PSC oferint-se a encapçalar la plataforma Estatut, Jo SÍ. Fals. Simplement, Agustí Colomines no és soci d’Òmnium Cultural, de manera que té ZERO opcions de ser-ne el president. Intoxicació, intoxicació i més intoxicació. A ERC se’ls han posat els pèls de punta en conèixer els resultats de l’enquesta que afirma que una majoria dels socis d’Òmnium Cultural està a favor del SÍ.
Oficialment, la campanya pel referèndum de l’Estatut encara no ha començat, però les maquinàries dels partits, dels partidaris del SÍ i del NO, funcionen a ple rendiment. Els analistes polítics, però, han assistit, alguns amb sorpresa, a un inici de precampanya força accidentat. Al carrer Nicaragua, per exemple, els han plogut querelles del PP pel seu lema guerrillero: “El PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya”. El plet, que va anunciar un indignadíssim Ángel Acebes, ha recaigut sobre el secretari d’Organització socialista, José Zaragoza, en la seva condició de responsable de la campanya.
El PP, que s’ha posat la pell de xai en aquesta polèmica, continua comportant-se, però, com el llop polític a què ens té acostumats des que José María Aznar va obtenir majoria absoluta. I mentre es lamenta de les bofetades que els dediquen els socialistes, a Espanya segueixen fent de les seves. Els reis de la mala llet són les Nuevas Generaciones de Castilla y León, que acaben d’engegar una campanya que porta per lema “El Estatut te discrimina por hablar en castellano”, i on hi apareix la foto d’un jove amb cara de circumstàncies a qui li pregunten, en català: “Ho entens?” (a sota d’aquesta frase hi ha la traducció al castellà “¿Lo entiendes?”. Entre algunes de les afirmacions que es fan en aquesta campanya hi figura la següent: “Si no entiendes catalán no podrás opositar a ningún empleo público en Cataluña”. I més avall es diu: “No entendemos por qué tienes que ser un ciudadano de segunda. ¿Y tú?”.
En paral·lel, els cachorros del PP castellano-lleonesos, han engegat una campanya que res té a veure amb l’Estatut però que ha fet emprenyar molt al PSOE. En la campanya hi apareix un noi -amb una rosa a la mà, en una clara referència la icona socialista per excel·lència- que agafa una noia per l’esquena, en posició clarament dominant, tapant-li els ulls amb el braç. Al costat, la mateixa parella es fon en una abraçada molt més carinyosa. Amb aquesta campanya, que han hagut de retirar després de la denúncia del PSOE a l’Observatori de Violència de Gènere, les Nuevas Generaciones pretenien captar afiliats, i molt especialment afiliades, venent la moto que a la pedrera del PP no existeix cap tipus de discriminació per raó de gènere.
CiU s’enfronta a una multa de 600.000 euros
Tornem a Catalunya. Un altre damnificat dels accidentats prolegòmens de la campanya per l’Estatut és ERC, que, després de les advertències del cantautor valencià Raimon, va haver de retirar el lema de campanya que inicilament tenia pensat: “Diguem NO” (una paràfrasi de la que és, segurament, la cançó més coneguda del cantant de Xàtiva). Raimon, a través d’intermediaris, va advertir la direcció d’ERC que si utilitzaven la lletra de la seva cançó com a eslògan sortiria públicament a defensar un SÍ rotund a l’Estatut. I els republicans es van espantar.
I, en la línia d’ERC, a CiU tampoc no s’han escapat d’espifiar-la: Resulta que per il·lustrar la seva campanya, que porta per lema “1979 o futur?”, han triat, entre d’altres imatges, la dels antics bitllets de 100 pessetes (sí, aquell on hi apareixia la imatge de Manuel de Falla). Però David Madí, responsable de la campanya -encarregada a les agències Tiempo BBDO i Altraforma-, no va demanar permís al Banc d’Espanya i això li pot costar al partit 600.000 euros.
Madí tem represàlies de Jaime Caruana
La llei 13/1994 d’1 de juny, prohibeix fer ús de bitllets “que tinguin o hagin tingut” curs legal en campanyes publicitàries. Fonts de CDC han expressat el seu temor que la tendència política del governador del Banc d’Espanya, Jaime Caruana, es tradueixi en un excés de zel per part de l’organisme per fer que es castigui CiU. Recordem que Caruana, un home que va col·locar José María Aznar i que s’ha manifestat en més d’una ocasió en contra del nou Estatut de Catalunya. En Madí ja tremola.
Josep Antoni Duran Lleida és molt Josep Antoni Duran Lleida i, una vegada més, s’ha sortit amb la seva. Aquests dies, el president del Comitè de Govern d’UDC, ha mantingut un pols amb els estrategues de CDC -la lluita ha estat especialment acarnissada amb David Madí- per la campanya del referèndum sobre l’Estatut. En els plans inicials de Madí, l’Artur Mas era el protagonista de la campanya. El responsable de comunicació de CiU volia aprofitar el ressò del referèndum per promocionar la candidatura de Mas a les properes eleccions autonòmiques. Fonts de la federació nacionalista asseguren que fa unes setmanes tot estava a punt perquè la cara de Mas fos “la cara del SÍ convergent a l’Estatut”.
Però Madí, una vegada més, havia menystingut la capacitat de reacció de Duran Lleida, que s’havia assabentat de les intencions del portaveu de CDC per altres canals. Molt enrabiat, Duran va exigir a Madí que canviés la filosofia de la campanya, i el resultat el vam poder conèixer dimarts: Un lema poc atractiu, “1979 o futur?”, més propi d’anuncis de torrons (recordem l'entranyable espot de “1880, el turrón más caro del mundo”); fotografies on hi apareixen Seat 600, un telèfon, una màquina d’escriure; colors apagats... A Mas i a Duran se’ls va veure poc entusiasmats en la presentació de la campanya. I també se’ls veia distants, mantenint la fredor que últimament es dispensen.
Abans d'optar per les fotografies del Seat 600, Madí va valorar la possibilitat de fer sortir a la foto a l'Artur Mas, en Xavier Trias i en Duran Lleida. Aquesta possibilitat no va convèncer ningú i finalment el portaveu de CDC va haver d'adoptar una solució de consens.
L’alarma s’ha disparat a UDC. L’entorn de Josep Antoni Duran Lleida ha descobert les (males) intencions del director de campanya de l’Estatut de CiU, David Madí, que inicialment tenia pensat convertir-la en una plataforma per rellançar Artur Mas com a candidat a les properes eleccions autonòmiques. Per això, Madí tenia al cap sembrar Catalunya de pancartes amb la fotografia de Mas, en solitari, demanant el SÍ en el referèndum.
Però, ai las!, l’estratagema de Madí ha arribat a orelles de Duran Lleida que ja ha fet saber a la direcció de CDC que per aquí no hi passa, que ell vol ser també la imatge de CiU en la campanya. Madí, que mantenia un secretisme absolut sobre la campanya, ha hagut de claudicar i acceptar que Duran Lleida surti també a la foto. Però el secretari d’Acció Electoral de CiU no vol que el líder d’UDC se surti completament amb la seva i ja se n’ha empescat una altra: Mas i Duran no sortiran sols a la foto. També hi haurà Xavier Trias. Veurem com acaba aquesta nova entrega del serial ‘Mas contra Duran’.
A Josep Lluís Carod-Rovira se li va desconjuntar la cara quan els seus col·laboradors li van comunicar la notícia. Resulta que el cantautor valencià Raimon els ha aixafat -mai millor dit- la guitarra del referèndum. En vàries ocasions els dirigents republicans han parafrasejat Raimon pronunciant un “Diguem NO” a l’Estatut que, segons apuntaven Carod, Vendrell i companyia, podia ser el millor eslògan per a la campanya. Això no va agradar gens al cantant que, molest per la utilització que feien els republicans de la lletra de la seva cançó, subtilment els va fer arribar el missatge que, si gosaven utilitzar el seu “Diguem NO” com a eslògan polític, immediatament després de la presentació de la campanya ell personalment faria una declaració pública en què defensaria sense embuts el SÍ al nou Estatut. La decisió de Raimon va arribar a la seu del carrer Villarroel a través d’intermediaris, amb gran discreció.
En Carod, expliquen fonts d’Esquerra, es va quedar glaçat. El resultat de tot això: Esquerra ha hagut canviar d’estratègia i no farà servir el “Diguem NO”. Curiosament, ahir, el president d’ERC va explicar als mitjans de comunicació que el partit havia decidit passar-se a l’eslògan “Ara no toca”, amb l’excusa que no volen coincidir amb el PP (“Digues NO”). “Al vent, la cara al vent,...”.
Nou capítol de les picabaralles entre Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida. Aquesta vegada, la disputa l’ha provocada la publicació d’una entrevista amb el líder d’UDC al diari lleidatà “Segre”. Resulta que el rotatiu tenia previst treure diumenge tres entrevistes a tres líders polítics catalans, arran dels canvis que hi ha hagut al Govern després de la sortida d’ERC: el president dels republicans, Josep Lluís Carod-Rovira, la consellera d’Interior, Montserrat Tura, i el president de CiU, Artur Mas. Aquesta era la previsió inicial, però, oh sorpresa!, diumenge “Segre” publicava, just a sota de l’entrevista d’Artur Mas, una altra entrevista amb Duran Lleida.
Lasantaespina ha pogut saber que els assessors de comunicació del líder d’UDC van agafar urgentment el telèfon quan la seva gent de Lleida els va informar de les intencions de “Segre”, el diari més llegit a les Terres de Ponent. Fonts properes a Duran ens han explicat que aquest va agafar un cabreig de proporcions inimaginables quan va saber que el diari de casa seva -recordem que Duran Lleida és de la Franja- havia escollit Artur Mas per valorar la situació política catalana i no a ell. Telèfon en mà, relaten les mateixes fonts, Duran va parlar amb el director executiu de “Segre”, Juan Cal, per llegir-li la cartilla. Cal va prendre bona nota del llistat de greuges que li va dictar Duran Lleida i el resultat va ser el que avançàvem unes ratlles més amunt: En Mas, que tenia reservada la pàgina 24, va haver de compartir-la amb en Duran. A en Carod i la Tura, en canvi, el periòdic els va concedir una pàgina sencera.
I si el divendres, quan se’n van assabentar, van ser els assessors de comunicació de Duran els que es van enfadar, diumenge, quan van veure el diari, els que es van emprenyar com mones van ser els responsables de premsa de l’Artur Mas, que no perdonen a Duran que hagués près protagonisme al seu cap. La lluita continua.
Ramon Ramos (CiU), regidor a l’oposició de l’Ajuntament de Blanes (La Selva) i director del Patronat de Turisme-Girona Costa Brava, va sorprendre a tothom quan, poc després de perdre les eleccions municipals, el maig del 2003, va anunciar que fitxava per la immobiliaria Tarradellas, una empresa que presideix Sebastián Javier, des de fa unes setmanes nou directiu del RCE Espanyol, i que des que va ser creada, ara fa nou anys, ha experimentat un creixement espectacular.
Ramos, consultor immobiliari amb experiència, va haver de suportar les crítiques dels adversaris polítics i de la premsa local, que no li perdonaven que acumulés càrrecs, de regidor i de director del Patronat, mentre es llançava als braços del voraç i lucratiu sector de la construcció. Potser els 36 milions de les antigues pessetes que, a l’any, li pagava Javier, van ser un incentiu prou fort com pequè Ramos aguantés estoicament els retrets. Sí : 36 milions de pessetes ! A aquesta suma, se li ha d’afegir els prop de 3.000 euros mensuals (uns 6 milions de pessetes bruts al cap de l’any) que percep com a responsable del Patronat de Turisme, més el que cobra de regidor.
Fa uns mesos, Ramos va dir que plegava de la immobiliària Tarradellas argumentant que la seva condició de portaveu municipal de CiU obstaculitzava els projectes de l’empresa a Blanes, ja que l’equip de Govern es dedicava sistemàticament a denegar els permisos a la firma de Sebastián Javier. L’Ajuntament va desmentir aquesta teoria. Ramos, que el passat mandat va ser alcalde amb el suport d’ERC, ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, una decisió que equival a l’anunci del final de la seva carrera política.
Abans de les municipals del 2003, Ramon Ramos, home fort de CiU a la Selva i amic íntim de Felip Puig, aspirava a ser president de la Diputació i, per què no, arribar al Palau de la Generalitat, com a conseller, algun dia. Ramos ha passat del tot, al res.
Víctor Manuel Lorenzo Acuña, un dels principals imputats en el ‘cas Pallerols’, darrera del qual s’hi amaga la trama corrupta que va teixir la gent d’UDC per desviar fons del Departament de Treball, ha conegut la cara més fosca de Josep Antoni Duran Lleida. Dimarts passat, Lorenzo Acuña -condemnat a tres anys de presó per l’altre cas que esquitxa Unió, el ‘cas Turisme’- ratificava davant del jutge la confessió per escrit que el març passat havia fet arribar al Tribunal, i a través de la qual assumia tota la responsabilitat de l’afer Pallerols. Acuña reconeixia que ell era l’únic responsable de l’elaboració de vuit estudis fraudulents, plagiats, elaborats per al Departament de Treball. Tot i conèixer personalment alts càrrecs del Departament, Acuña va dir que aquests no en sabien res de les irregularitats que s’hi cometien.
Aquesta és la versió oficial, però lasantaespina, després de consultar diverses fonts properes a UDC, ha pogut conèixer la veritat: Sí, Lorenzo Acuña està embolicat fins a les celles en el ‘cas Pallerols’, però sembla ser que no n’era el principal responsable. Resulta que pocs dies abans de redactar la famosa confessió per escrit, Lorenzo Acuña va rebre una oportuna trucada del ‘gran jefe’, Josep Antoni Duran Lleida. Subtilment va recomanar a Acuña que acceptés ser el cap de turc del ‘cas Pallerols’ i així s’evitaria problemes, i al mateix temps li faria un gran favor al partit. Li va dir que no es preocupés, que no el deixarien penjat (promesa, per cert, que també va fer al desaparegut Joan Cogul, el principal imputat en el ‘cas Turisme’ que va acabar suïcidant-se a Les Filipines). Després de parlar amb Duran, el principal imputat en el ‘cas Pallerols’ va redactar la confessió -persones vinculades a UDC diuen que els advocats del partit fins i tot li van donar un cop de mà-. I, després ja sabem com acaba la història.
De la seva banda, i malgrat que la confessió de Víctor Manuel Lorenzo Acuña podria fer pensar que el ‘cas Pallerols’ està tancat, sembla ser que tan el Departament de Treball com la resta de partits no volen que aquest afer entri en via morta. De cara a les properes eleccions autonòmiques, una revifalla de les corrupteles que envolten Duran Lleida pot resultar interessant per als seus rivals, entre els quals també s’hi compta la gent de CDC. Més d’un dirigent convergent espera l’ocasió per clavar-li l’estocada definitiva al capo d’Unió.
